colorin, colorado 2

Bueno, sí, que volvemos a casa. Seis meses,.... que decir de seis meses, que cuando uno tiene que irse, es mucho tiempo, que cuando está viajando, el tiempo pasa a veces rápido y a veces lento, pero que cuando se termina, el tiempo se ha terminado y todo ha salido volando!tantas sensaciones y gente y aventuras y historias nuevas, diferentes, curiosas, emocionantes, uf! y un sinfin de adjetivos que uno no puede ni nombrar!


Nuestra ultima entrada en el blog tiene unos puntos iniciales que aclarar: primero, decir que por respeto a toda la gente que hemos conocido en el viaje (y que hasta ahora no ha entendido casi nada del blog), escribiremos en castellano, ya que casi es un homenaje hacia ellos. Segundo, disculpas a todos los que nos seguian y hace unos meses que no tienen nada nuevo para leer.


Después de recorrer en coche, bus, tren, barco, moto, camion, taxi,...con gente de argentina, brasil, uruguay, peru, bolivia, chile, españa, iankis, israelitas, europeos en general,....de pasear por paises extraordinarios, con bellezas que hacen inspirar incluso a dalí, y que se han considerado zonas nacionales protegidas, ....de hacer miles de km,....y ante todo, después de sentirnos afortunados, felices, tranquilos y emocionados,.... volvemos a casa.


El viaje ha sido una experiencia que nos ha marcado, cambiado la vida, enseñado muchas cosas, y en realidad, podriamos pasarnos todo el rato numerando miles de cosas! seis meses es un tiempo suficiente para conocer bien, las costumbres y las gentes de los paises, aunque a uno siempre le gustaria mas tiempo!


Queremos dar las gracias a toda la gente que nos ha enseñado y marcado en este viaje, porque si los hemos conocido, es por algo, las casualidades no existen y son gente muy importante para nosotros.


Nuestra llegada a Buenos Aires, fue como estar en casa, gracias al hostel Pangea por su bienvenida a este gran pais, gente buena!


En Uruguay, tenemos que dar las gracias a un chico, de un hotel, no sabemos el nombre, pero nos recomendo lugares para visitar de su pais, lugares perdidos realmente increibles. Creo que no lo olvidaremos nunca!Los campings y sus trabajadores, los chicos del bar, que decir de los uruguayos,...te lo dan todo!
Lalo, un maestro!jejej! llegar a Salto, preguntarle donde podiamos dormir, entrar en su casa, y dos horas solucionando el mundo! "maquetero" de aviones, y enamorado de las mujeres jovenes!
Conocimos a un chico en un hostel de Manantiales, en Uruguay, su acento era terriblemente de la zona, pero era un chico de Nueva Zelanda que llevaba 9 años viajando! una persona a seguir!

uah! Mejico! volver a ver a los amigos! viva Fi-asko!jejej! reencuentro con ellos y nuevos amigos! Bocho, Ivan, Lupe, Omar, El abuelo, Suli, y todos los que nos acompañaron en la gira!Gracias! y a toda la gente de Coyotepec!Y porque no decirlo,...gracias por la "ratafia"!mmmm!


Todos los que nos recogieron haciendo autostop en argentina: el chico de las gafas, el chino-argentino, el camionero chileno, un camionero ex-campeon del mundo de taekwondo (la seguridad ante todo), un camionero supuestamente viciado a la cocaina y a sus efectos, y los que tienen nombre, que son los mas importantes: Marcelo y Esteban y sus explosivos y nuestro gran compañero de viaje: Daniel. El reencuentro con Dani, ueh! el recibimiento de su familia fue "recopado", la comida familiar, la visita a la nueva casa, y el viaje de despedida con la superfurgo!ueh! pero Dani, que te esperamos en 2011 acá! Te queremos mucho!


Mmmm, la deliciosa paella que nos comimos en El Calafate, con Ariel, sus amigos y familia y Daniel!


Los chicos catalanes que viajaban en bicicleta y que conocimos en El Chaltén,ah! y el señor catalán que tiene un restaurante en el pueblo que se llama: La senyera.


Esquel, gracias a El Batzoki, bonito hostel, sus trabajadores increibles y sus alojados como Xavi, trabajando en comunas mapuches y Petrick de Holanda, fue cortito pero intenso.


Jordi, el catalán, del hostel de El Bolsón! gran persona, bueno y tranquilo, y primer catalán del viaje! uf! que charlas con nuestra lengua!jejej!


San Carlos de Bariloche, la noche de luna llena mas bonita de todo el viaje! en medio de las montañas, con un lago, escaladores subiendo a la luz de la luna y un gran refugio: Refugio Frey en el cerro catedral.


Villa la Angostura, los fernets, la cena y la casa compartida con los chicos! gracias! y Filipp, gran conexion!ah! y el señor del Italian hostel! a ver si nos reencontramos en algun momento de su futura ruta por españa en bicicleta!


La gente del Valle Fértil, sobretodo nombrar a Romina, Tamara, Enilma, Eugenia y Georgina, y con los que compartimos un magnifico asado y "tomatina". Y nuestro reencuentro en Buenos Aires! Ya saben que siempre estaran en nuestra cabeza y en nuestro corazon! las queremos mucho niñas!


Nuestro compañero de "habitacion-carpa" en el pie del Valle de la Luna, una gran e interesante persona, Fabio.


Los chicos del museo que nos acompañaron hasta el Valle de la Luna y Susana y su marido con los que compartimos su coche y unas sonrisas.


Las biologas de Talampaya, gran estudiantes del terreno.


Gracias a la pareja que nos llevo des de Talampaya, hasta Pagancillos, nos salvo de una buena insolación!


Y que decir del norte de Argentina: El incondicional encuentro con Luciano, los compañeros de casa en Purmamarca, en la casa de José, Silvina, Javier, Miguel del Otro Mundo, y sus grandes amigos los Rompecorazones, que nos enseñaron que era un carnaval de verdad y como es la gente buena!Gracias por esa fiesta y su amabilidad!


Y para nosotros alguien de verdad importante, por el tiempo de viaje, por como nos conocimos, por las cosas compartidas, por ser como son, La Pandi! Eva, Vane (las Rapis), Pablo (Argentina) y Guille (Barcelona). Como una gran familia!Y los compañeros que estuvieron con nosotros poco tiempo, pero con intensidad: Miguel de Ecuador, gran viaje el de Uyuni!Icard de Barcelona, buen malabarista!Siscu, de Valls, fue cortito, nos conocimos en España y nos reencontramos en Perú! Susana, del Pais Vasco, fisioterapeuta y artesana, la mezcla perfecta, jeje! Fabian, nuestro primer maestro artesano!

La entrada a Perú, fue...creo que me estoy quedando sin adjetivos! un trozito de nuestro corazon se quedo en Amantaní, una isla del Titicaca, donde estuvimos viviendo con Oscar y Norma y sus tres hijos Yanet de 12 años, era como otra mamá! Laidy de 8 años, con una sonrisa y una verguenza que enamora! y Abet de 3 años, nuestro ahijado!y la cosa mas linda y divertida de la isla! les queremos mucho!

Y Manu y Aurelien! jejej! fue una divertida excursion y un compartir muy fugaz y muy fuerte a la vez!

En el cañon del colca, la casa de Yola!mmmm! que dulzura de mujer! la familia de la republica checa que nos comunicamos lo que pudimos!

Reencontrarme con Browny, un amigo des de hace 6 años! eres muy grande! y Manu, su amigo y bateria del grupo que esta subiendo como la espuma!

Y Perú, la selva nos dio de lo mejor!Tomás, peruano-hawaiano, gran idea! gracias! Virgi, la maestra florera!jeje! te queremos! y nuestro gran viaje, intenso y productivo, porque no decirlo, con Arturo de Colombia y Moni de La Rioja.



Y en Coroico, primer centro turístico de Bolivia, la pareja Tony-Rebeca él de Barcelona, ella de Alemania, el viaje les habia cambiado la vida! y la pareja José-Flor, que intercambio! gracias por los mates, las peliculas, las revistas, las pulseras, las charlas, las mandarinas y el chaparrón en la selva!

Y en Samaipata, el chico ianki, estudiante de medicina, voluntario en un hospital de Santa Cruz y en el momento, voluntario en un hostel y cuidando caballos, gran persona y gran ejemplo!

ah! y Abigair, magnifica mujer brasilera!

Y seguro que nos dejamos a mas gente, con las que compartimos cosas! pero estan en nuestro recuerdo, seguro! Gracias por enseñarnos a abrir mas nuestra mente y nuestro corazon!


Todos han sido gran fuente de inspiracion, y el intercambio ha sido increible!


Gracias


Y, para terminar dando las gracias, damos gracias hasta el final a Eduardo Galeano, gran escritor de origen uruguayo, que nos ha mostrado en sus libros la historia y la vida de sus hermanos latinoamericanos, a veces con un punto de ironia y sátira único. Gracias.





Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen tiempo para perder el tiempo.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio, ni pueden comprarlo.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas se han olvidado de volar.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuese comida.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar mierda, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más libertad que la libertad de elegir entre uno y otro canal de televisión.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.


Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres.

Colorin colorado....

Ayyyyyy!!! La entrada al blog más difícil de todas, la última.

Esto se terminó, peró seguro continuará, no sabemos cuando ni donde, peró seguiremos viajando i contando. Ahora es tiempo de pensar sobre lo vivido, que las sensaciones se aposenten bien, contar lo sentido en casa y seguro que cuando allí estemos seguiremos pensando en esos días, el viaje va a seguir de alguna manera, mientras alguien quiera escuchar.

Pero, no nos podemos despedir de este blog ni de la gente que lo ha seguido sin antes mencionar a todos los amigos i amigas, muchos y muchas, que hemos ido conociendo durante estos inolvidables días, días en los cuales necesitas hablar, expresarte, olvidar o recordar, en estos días siempre hemos tenido a alguien a nuestro lado que nos ha escuchado y ayudado, y como no nosatros a ellos, así es.

I asi es tambien que viajando a uno le pasan cosas por la cabeza que nunca antes le habian pasado, cada segundo tus ojos ven, tu olfato huele y tus oidos oyen algo nuevo, diferente, nunca antes experimentado, de ahi estas sensaciones que necesitas contar a alguien.

I a ese alguien es a quien se dedican estas linias.

Amigos i amigas, hechos en 24h o en un viaje en bus o la cajera del super; amigos y amigas que no son de toda la vida, ni del pueblo, ni del trabajo, ni del mismo circulo social. Son relaciones muuuy intensas, en muy poco tiempo y que llegan muy ondo en ese corazoncito que necesita.

Por ese motivo lo unico que termina es el viaje, no los viajeros ni sus amigos.


Viaje largo por algunos y corto para otros, cuatro paises, 180 días de este año sin invierno, seis lunas llenas, muchas emociones en cada aventura, muchas culturas conocidas, muchas montañas subidas, más de 70 camas diferentes, gastronomia, música, hemos estado durmiendo a más de 5400 metros sobre el nivel del mar, hemos visto lava, geisers, miles de animales, el MachuPicchu, el Perito Moreno y la selva peruana, boliviana y brasileña, cruzado el Estrecho de Magallanes oliendo ese aire helado de la Antártida, hemos navegado por 8 días el Rio Amazonas en lancha, convivido con comunidades en islas del Titikaka, hemos probado el temporal y la naturaleza en estado puro en esos días de autoestop por la Patagonia, cruzado el Mato Grosso de Brasil, nos hemos bañado en el Atlántico y en el Pacífico, hemos surfeado en Perú, nos hemos emocionado con los tangos en la gran ciudad de Buenos Aires, vibrado con el norte argentino y su carnaval, admirado las culturas y rituales ancestrales, divisado el mejor cielo nocturno nunca visto en Ischigualasto, lo hemos pasado mal, hemos contemplado y vivido el Fitz Roy, aprendimos a hacer artesanias, hemos llorado por los mineros de Potosí, hemos caminado por el cielo en Uyuni, bañado en la Patagonia y el Titikaka, hemos recorrido por tierra unos 10.000km que traducidos en horas de bus no lo quiero ni saber, hemos pasado de la latitud 3º 51' sur a los 54º 57' i de longitud 57º 32' a los 79º oeste, hemos cambiado la hora muchas veces con diferencias de tres a seis horas respeto españa y sellado 8 páginas de pasaporte, nos ha nevado, llovido y soleado, hemos soportado fiebres a causa de insolaciones en los desiertos norteños, hemos matado pulgas a montones, comido el caiman de Iquitos, fotografiado las cataratas del Iguazú por ambos lados, maravillarnos en el paso fronterizo de la Quiaca-Villazón, nos hemos poseido del jaguar en la selva peruana, hemos reido con delfines del Amazonas y de Tierra del Fuego, visto pinguinos, focas, leones marinos, osos hormigueros, un tapir, cocodrilos, comido decenas de frutas desconocidas en la lancha a Iquitos, conocido la tierra que vio nacer El Che, Gardel, Maradona, Eduardo Galeano y otros grandes personajes, hemos aprendido del nivel cultural de argentinos y uruguayos, pasado de temperaturas de bajo cero a 45º en pocas horas, respirado profundamente en una de las ciudades más altas del mundo, visitado unos 15 patrimonios de la humanidad y una maravilla del mundo, realizado más de 4000 fotos y infinitas sonrisas, hemos cagado líquido durante un mes en Bolivia, hemos cruzado y visitado lugares supuestamente no aptos para extrangeros debido a su peligrosidad, nos hemos paseado por plantaciones de coca, conocido las realidades sociales de cada país sin mostrarnos reacios a ninguna, y muchas y muchas cosas más, incontables e innombrables, pero que ahi estan.

Y ahi van estos amigos, algunos sabemos que nunca más los volveremos a ver, a otros sí, pero a todos vamos a recordar, como a amigos y a muchos como hermanos.

El primer dia de viaje al hostel Pangea i toda su gente, el gaucho, etc. A las decenas de personas conocidas en Uruguay que desinteresadamente nos aconsejaron sobre que ruta seguir, donde ir y a quien visitar.

Los niños del cerro Arequita i del interior del Uruguay en general, que algun dia seran como Messi!!

A las ocho personas que nos "levantaron" haciendo dedo, en aquellos días de soledad en la Patagonia argentina, en especial a los cordobeses Marcelo y Esteban por su hospitalidad y sus cuartetos, y por encima de todos a Daniel, ese joven de La Plata quien nos rescató de una inminente tormenta y soportó nuestras teorias durante unos siete días, que nos enseño parte de lo aprendido durante el viaje, su furgo y su música.

A Ariel, sus amigos y familiares con quien compartimos esa paella "gashega" con carne de vaca, a las puertas del Perito.

Al Hostel Batzoki, donde conocimos a Patrick, a sus trabajadores, que me prestaron unas frazadas (mantas) evitando así una hipotermia en el Parque Nacional.

A Jordi de El Bolsón, un gran enfitrión, gran recuerdo.

A los locos del refugio Frey en San Carlos de Bariloche.

A los chicos de Villa La Angostura, esos porteños, bonaerenses y rosarinos con los que disequemos unas botellas de Fernet i Coca.

A Filip, por esas dos horas de conexión a full!

A toda la gente de Valle Fértil, Roberto del hostel y a toda su gente. Mención especialisima a las niñas, Romi "la negra", Tamy, Eugénia, Georgina y Enilma, con las que compartimos grandes momentos, charlas y risas, mientras degustábamos ese grandioso asado "el mejor", con "tomatina". I esos momentos en Buenos Aires y en el "pueblo", mil besos.

Como no a Fabian "el sabio", de la Plata, como no! Quien nos mostró la cara más cultural de la Argentina, con su música y su literatura.

A las biologas de Talampaya. Y a las dos familias que acojieron a este par de pordioseros en sus autos.

A toda la gente del Norte de Argentina, de las provinvias de Salta y Jujuy. En especial a José, Silvina, Javier, Miguel y a los Rompecorazones.

Los "number one" la pandi, Vane y Eva (las rapis around the world), a Guille (ese que canta!) y a Pablo (el maluco), "petons" i nos vemos en casita.

Miguel de Ecuador (Uyuni)

En Siscu.

La Susanna de Euskal Herria en Sorata, y a Fabian, el sensei artesano.
A Olivier y a su familia.

A Moni, gran riojana, a quien queremos, y a su compa Arturo, incansable izquierdista colombiano! Con quien compartimos esos cinco dias de productiva navejación por el Amazonas.

A Flor y José, de Nuequén, qué unión! y que lástima separarnos tan pronto.

Y en definitiva a toda aquella gente que nos ha ayudado, ya sea para bien o para mal, a todos ellos gracias.

Ha sido realmente un viaje alucinante e inolvidable aunque le sigan muchos otros, si bien hemos visto cosas realmente espectaculares, grandes formaciones y caprichos de la Pachamama, lo que más ha significado para nosotros ha sido este intercambio con estas y muchas otras personas anónimas, es lo que realmente marca la diferencia.


Buffff! Nuestra cabeza esta llena de todo, no faltan ganas de volver a casa y reencontrarnos con los nuestros, familia y amigos, pero la verdad, es que uno sabe que allí todo va a seguir igual y que los que te importan alli estarán como siempre, a nuestro lado y nosotros al suyo. Queremos seguir este viaje, de ganas que no falte, pero tenemos que ir para volver.


Sabemos que el blog esta muy desactualizado y la verdad es que sentimos que haya gente que con regularidad siguiera nuestros pasos y nosotros, en cierto modo, os hemos fallado; los motivos ya los sabeis.


Eso sí, quien quiera que le contemos todo en persona, lo que esta y lo que no esta, que no dude en localizarnos y con mucho gusto lo vamos a contar, que como ya hemos dicho antes, recordar nos va a ayudar a que el regreso nos sea más llevadero.

A cambio de una cervecita, claro!


Mil besos.

Capitals bolivianes

Hola Sucre.
Capital administrativa del país, a on es manèguen el "quartos", i la veritat, és que es nota, i molt. Els cotxes, les cases, la cultura, les maneres d'actuar del personal..., a diferencia de Potosí i d'altres pobles visitats a Bolívia, nada que ver. Les pintades a les parets canvien de color i en pocs quilómetres es passa d'elogiar al seu cap de República a d'espotricar enèrgicament els seus moviments indigenistes i socials.
Ciutat a on la globalització mundial està començant a perfilar un canvi notable, no al país, pero todo se andarà, temps al temps.
Ciutat molt maca, neta i colonial, d'aquelles que tenen més esglèsies i centres de culte que, en definitiva, àpats per càpita i a on la multiplicació dels pans i dels peixos encara els hi ha d'arribar, tot i fer més de 2000 anys que es va inventar i tot i que les parets prediquin "Cristo viene pronto". És a dir, quan més gran i rica és la ciutat, més grans i més pobres són els suburbis que l'envolten, a on els salaris de fam no donen ni per tapar goteres.
Podríem resumir la nostra visió de Sucre en termes generals del país amb aquell dit castellà que diu: "Por más que la mona se vista de seda, mona se queda"
Tot i això, i turísticament parlant, una ciutat molt maca i amb un encant peculiar, que nosaltres, fills del consumisme, ens vam alegrar de recòrrer i poder menjar uns espaguetti a la bolonyesa, entre d'altres, d'una vegada, i poder desfer el tap que l'arròs blanc ens ha provocat.

I després de Sucre, la Paz, capital política del país, a on es manèguen els asumptes polítics i legals. Gran, molt gran, i molt contaminada, enclotada entre muntanyes molt altes i situada a uns 3000 msnm, més o menys, altitud que li otorga el títol de capital de país més alta del món.
Per entendre'ns, culturalment, és una barreja entre Potosí i Sucre. A on mamasitas, "sobretodus", trenes quilomètriques i olor a humanitat conviuen amb yuppies, corbates, gomina i olor a Calvin Klein de contraband. Al ser una ciutat tan gran hi ha moltes coses a visitar, i així ho vam fer. I, cosa no menys important, vam aprofitar que els souvenirs són molt barats i els hem comprat tots, fet fet.
Vam visitar les seves esglèsies i catedrals, algun barri que altre a les afores del nucli històric, el mercat negre (ens encanten!!), i en definitiva molts mercats municipal, ja que en ells menjem a diari, per uns 6 bolivians (75 cèntims) et mastegues un menú de primer, segon, copa i puro!! Entre un dels mercats destaca "el de las brujas" al centre ciutat, a on pots comprar tot tipus de menesters per fer rituals de qualsevol índole, tot tipus d'amulets de la sort, infusions, mirres, fetus de llama, pell de serp de 7 metres, cocodrils dissecats, remeis per tots els càncers haguts i per haver, "encages de bolillos", i d'altres articles, diguem-ne, més psicotròpics, com poden ser el cactus San Pedro, la Ayahuasca, i un sense fi d'etcs. El més destacat de la Paz, bé, dels voltants, va ser el mercat "Del Alto", un barri a les afores a on cada Dijous i cada Dissabte sense excusa monten un mercat a on tothom hi té cabuda, són, ni més ni menys 75 quilòmetres de parades escampades per 130 carrers diferents i replets de gent, de persones i qualsevol cosa que es pugui vendre; cotxes destartalats, roba de segona mà i nova ( per 50 cèntims et compres un jersei de llana de tot portar), recanvis rovellats de coets soviètics, bombes, monedes, finestres, pelicul·les gravades de segona o tercera mà i calçotets amb mànigues. Si no ho trobes allà, no busquis més. Tot el dia amunt i avall, agobiant i molt divertit. Riu-t'en de la fira de l'intercanvi de Mieres.

Hauríem de fer una entrada exclusiva de mercats... de fet els mercats són a Bolívia com els centres comercials són a Espanya, mirall de la cultura i dels aspectes socio-econòmics del populatxo. Recomanem, tal com ens van recomanar, a qui viatgi a aquests països (diem-ne pobres econòmicament) visitar, si no tots, alguns dels mercats que la ciutat amaga i sovint no vol ensenyar als turistes, susceptibles d'èsser violats, robats, segrestats, assassinats i altres exageracions infundades. No feu cas de les recomenacions dels ministeris i aneu-hi, jo me'n faré responsable.

I, en veritat, una mica farts de tanta ciutat l'Anna, en Pablo, la Vane, l'Eva i un servidor (esa pandi!!!) vam decidir anar-nos'en cap a Sorata, poble recomenat per tothom i cridats pel nom d'un dels seus allotjaments (Casa Reaggue). No sabiem ben bé que ens hi trobariem, però tampoc va fer falta, un cop enfilada la muntanya es pot entreveure el que a un li espera, abandonant un paisatge sec i àrid en el que portàvem recorrent de Bolívia, es comença a notar el clima tropical, aquest humit, calorós i xafogós, a on aquest clima es converteix en terra fèrtil i color de verd selvàtic. No és que sigui la jungla pròpiament dita, encara millor, allà tot just comença. Primer contacte fascinant, el que ja prometia ser un bon pronòstic abans de començar el viatge es reafirma com a, almenys per mi, el que més ganes tenia de veure. La selva. Verd sobre verd, vegetació que creix sobre vegetació, fins ara creia que les plantes creixient del terra però hem descobert que no, poden crèixer dels arbres, si senyors i senyores, creixen plantes a sobre dels arbres alimentant-se de les seves branques sobrants d'aliment, a on el adobs sintètics ploren de llàstima i la Basf no hi tindrà mai cap franquicia. Una autèntica exhibició.
Calma relax, fang, mosquits i mosques extraterrestres i tot molt de casa.
Sorata, un poble molt petit i tranquil a la falda de L'Amazònia a on el temps passa molt lent i tot madura com ha de madurar. Gent tranquila i amable, en general poc acostumada al turisme massiu, menys del que els hi agradaria, segur, però des del nostre punt de vista, millor, però no deixa de ser un punt de vista. Quatre dies, tres nits i poca cosa a fer, només estar, fer artesanies, fer música amb el violí de'n Pablete i la guitarra de'n Guille i uns riures amb en Wilson, el mono que presideix el hostel, el qual té la santa mania de robar-te qualsevol cosa que estiguis menjant.
Per tots dos, i de moment, un dels llocs visitats a on ens podriem quedar a viure durant una bona temporada.
Però hem de marxar, que no és el mateix que fugir, per conèixer, sense voler, altres llocs a on fer-te aquell raconet càlid i resguardat de casa teva, que tant trobem a faltar.
Per tant i com a conclusió, intentarem sempre portar casa nostra amb nosaltres, els raconets ja els anem trobant per on anem passant.
I com l'altre dia ens recordava el meu germà: "Caminante no hay camino, el camino se hace al andar"
Dit això, nosaltres continuem, ara cap al llac Titikaka, pas fronterer amb Perú, no sense abans descobrir les illes del llac navegable que es troba a més altitud del món.

I recordeu: Que el llegir no us faci perdre l'escriure.

Tiku i Anna

com anàvem dient......

...per on anàvem?? Ah, si! I vam deixar Uyuni i el seu increïble, inmens i fascinant salar per anar-nos-en direcció cap al nord, pròxima parada Potosí, capital del departament homònim i al peu de la muntanya Sumaq Orqo (Cerro Rico, pels colonitzadors), muntanya que alberga la mina de plata més gran del món, i la pregunta és; com és que bolívia és dels països més pobres del món tinguent la mina de plata més gran del món? Culpa dels imperialistes, és clar, espanyols, nord-americans i sobretot anglesos, i un llarg etc... Però no entrarem en discusions polítiques (per a qui li interessi: "Las venas abiertas de América latina" Eduardo Galeano, 100% recomenable). Per què us poseu en situació, era una de les ciutats més riques del món i cap els principis del segle XVII una ciutat molt més poblada que Sevilla, París o Londres i juntament amb altres dos ciutats comparteix el títol de les ciutats més altes del món, situada a uns 4090 m.s.n.m, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 1987 i citada pe Miguel de Cervantes al Quixot amb l'expresió "Vale un Potosí", referent a la riquesa de la ciutat en aquelles èpoques.

Fora dels llibres d'història i des del nostre punt de vista una ciutat genial, plena de vida i a on es nota el bolivianisme del país. Molta gent, negocis, cotxes, trànsit, mamacitas i un dels primers contactes reals amb l'autentica Bolívia i la seva cultura en general. Empastada sobre uns carrers a lo "San Francisco", moltes pujades i a aquesta altitud, és clar, qualsevol no agafa el bus; quin cansament! Vam visitar la ciutat durant uns tres dies, tot pensant si voliem entrar a les mines o no. D'entrada crida l'atenció, mines encara en funcionament, centenars de quilòmetres excavats a la "vieja usanza", túnels i passadissos inaeròbics i interminables,... de l'altra, gent treballant les mines a la "vieja usanza", un munt d'hores sense aire, amb un ambient tòxic, amb l'únic llum de les llanternes que duen al casc, menors i amb una esperança de vida de menys de 45.

Després de debatir-ho internament i de consultar preus (l'única manera és amb un tour) vam caure a la temptació de la morbositat, no sense abans assegurar-nos que part dels diners (5 euros) anirien destinats als miners ( o almenys ho vam intentar). Així que ens vam calçar la vestimenta típica dels miners, els cascs i les llanternes a piles i vam anar al mercat dels miners a on cada matí abans d'entrar a la mina compren el necessari per aguantar la dura jornada laboral, coca, cigars (de tabac, coca, canyella i anís, amb paper de diari), alcohol de 96º (no és per les ferides) i la dinamita (molt barata, per cert), al mercat vam comprar begudes i coca per donar'ls-hi als miners i vam anar cap a la mina. Vam estar-hi com unes 2 hores a dins, parlant amb els miners de les seves supersticions, costums, condicions de treball, mentre carregaven les vagonetes de pedra esbardellada amb la dinamita, que sentiem detonar de tant en tant per tota la muntanya. No posaré el que ens deien, no pel què ens van dir, sino perquè és molt llarg d'explicar, el que si diré és que va valdre molt i molt la pena, realment mot dur, molta impotència, però molt interessant.

Les fotos són dures, a través d'elles volem homenatjar a la nostra manera el seu valor i esforç. Amb aquestes imatges no busquem la compassió, ja que ells tampoc la volen, simplement la comprenssió i l'autoreflexió d'un mateix cap a la seva pròpia vida. Valorem.

Així acaben les nostres peripècies per Potosí, pròxima parada, Sucre.

Com ja haureu notat anem una mica despenjats amb el blog, per vàries raons, la primera i més important: Ens queden dos mesos escasos de viatge i volem acabar-lo una mica desconectats de tot.

La segona i no menys important: En les zones que hem recorregut i recorrerem no és gens fàcil trobar un ordinador i molt menys un que vagi bé.

De totes maneres, quan en tinguem ganes escriurem alguna coseta més, ens va bé per ordenar idees i ens agrada. OK??

Que vagi molt bé.

Tiku i Anna

continuarà quan ordenem idees

Pluja, sol, ciutat, muntanya, mamasitas, gent cool, mercats, centres comercials, bona conexió, mala conexió, dins, fora, fred, calent, verd, marró, blau, gris, surrealisme, civisme, higiene dubtosa, inundacions, gent increible, cultura nova, i....uf!quantes coses inexplicables per explicar!
petons per tothom!

I...................Bolívia!

Després del nostre intent fallit per arribar a Iruya, vam anar directe a La Quiaca, el poble fronterer amb Bolívia, vam anar a fer nit a Yavi, un poblet a un quart d'hora de la ciutat, amb casetes d'adobe, una esglèsia forrada d'or (fins i tot en aquests poblets arriba aquesta gran empresa!), i gaire res més! ah, sí! quatre nenes de 5 anys ens van preparar el sopar en un restaurant, jeje! quant més petit és el poble on anem a parar, més surrealistes són les històries que ens passen!I l'endemà de tornada cap a la ciutat que havíem de passar la frontera! caminant! jeje! una mica estrany! però molt diferent! (per dir-ho d'alguna manera!) Allà s'hi pot veure el contraband de les "hormigas", són les "mamasitas" bolivianes, carregades amb material i passen corrent per un pont, d'un costat a l'altre, i cobren per cada passada!també, molt diferent! en realitat, comencem a entrar a un món totalment diferent! Fent un petit parèntesis, us explicaré que en Tiku fa un temps que seguia una web d'unes noies de St. Carles de la Ràpita que estaven fent la volta al món i va veure que estaven a Argentina i que més o menys feiem el mateix recorregut i ens hi vam posar en contacte per trobar-nos. Posseu-vos en situació: arribem a Villazón (poble fronterer de Bolívia) i ens saludem amb un noi, com fem amb molts dels viatgers que ens anem trobant pel camí. Passem de llarg i al no trobar el punt d'informació li anem a preguntar a aquest noi i ell ens diu:vosaltres sou els catalans que esteu en contacte amb l'Eva i la Vane??Jo estic viatjant amb elles!!!Increïble!!Ja les em trobat!! Des d'aquest dia que estem viatjant tots 5.També una gran aventura, després d'estar durant 3 mesos viatjant "sols". Primer bus Villazón-Tupiza i després Tupiza-Atocha. El nostre destí final és Uyuni, però ha plogut molt, està tot molt inundat i ens diuen que millor anem a Atocha i després veiem si hi ha bus o tren fins a Uyuni. Arribem a Atocha a les tantes de la nit i resulta que el pont d'entrada al poble s'ha trencat amb les pluges i ens ofereixen de quedar-nos a dormir la nostra primera nit a Bolívia dins el bus.I nosaltres encantats!L'endemà, a les 7 del matí ens desperten perquè el bus ja marxava i apala!carregats amb les maletes, xiruques en mà i a creuar el riu amb aigua fins als genolls!el que us deia! surrealista total! Tot el dia d'espera a Atocha per saber si sortia el bus (la via del tren també s'ha trencat i no surt cap tren) cap a Uyuni i sí! la espera ha valgut la pena!però una altra odisea ens esperava, perquè haviem de creuar 3 rius desbordats en bus!!jeje! En vam creuar dos a dalt del bus, però el tercer, vinga tots abaix!!xiruques en mà una altra vegada i a creuar el riu!!tots uns experts!!Però Uyuni i el Salar més gran del món ens esperava!!! Arribem a Uyuni sans i sense ferides i ja que hi erem decidim de fer una excursió de tres dies per la zona, només un dia d'entrada al salar, perquè al ser èpoques de pluges es perillós entrar-hi, però una cosa increible, insuperable! és com està al purgatori!!jeje! amb les mans i els peus toques el cel!!grapats de sal, un hotel de sal on ens hi vam parar a dinar, i aigua i sal per parar un carro! i la visita seguia per un cementiri de trens, i cap a dormir a un poble "in the middle of nowhere" que l'endemà ens esperaven una bona quantitat de kilometres en 4x4 i uns 3 ó 4 canvis de roda punxada! si si! com ho sentiu!Vam veure la "laguna verde", la "laguna colorada", flamencs, gueisers, vam estar a dalt d'un volcà a 2 pams de la lava fent blub-blub i nevant a quasi 5000 msnm i finalment a unes termes naturals a banyar-nos i vam tornar a dormir a un altre poble també " in the middle of nowhere", és el que té Bolivia, està moooolt deshabitat! i l'últim dia ja de tornada amb l'ai al cor perquè si punxavem gaires vegades més ens quedavem sense rodes de recanvi! i entre visites als llacs, flamencs, canvis de rodes, pobles miners,.... pim-pam-pum, a 10 km d'Uyuni ens quedem sense rodes de recanvis i ens han de venir a buscar amb un altre 4x4. Uf! una gran odisea surrealista en un gran país de mamasitas!! Benvinguts a Bolivia Nota important: després d'aquesta explicació podeu veure que tot en aquest país és una mica complicat, per tant, el tema de posar fotos als escrits està una miqueta complicat. De seguida que poguem ho fem. Sorry.

Rompe corazon....i areveure Argentina!

Sortint d'Amaichá, amb el cor en un puny, moltes experiències mai viscudes fins ara.
I penses, i què més ens poden ensenyar?
Ens n'anem cap a la Quebrada Humahuaqueña, un altre patrimoni de la humanitat (Argentina en té 8, en falten 2 que ja cauran) direcció al primer poble, Purmamarca, poblet indígena, encara que turístic, molt i molt preciós, una d'aquells llocs que quan hi ets té un no sé què que et fa sospirar; poblet a on es contempla El Cerro de los 7 colores, vestigi del triàsic a on cada color de la muntanya, a capes, correspon a una època d'aquest període de fa molts milions d'anys. Realment espectacular, es poden distingir tots els colors a la perfecció i crea una atmósfera molt pintoresca al poblet.
A Purmamarca ja s'havia acabat el carnaval, millor!!, així que vam disfrutar amb molta calma de l'entorn, de la música en viu i dels amics que vam fer durant aquests tres dies.
Després del descans ens vam dirigir cap a Tilcara, dins de la mateixa Quebrada. És un poble una mica més gran que Purmamarca, i no tant turístic. Poble a on es pot disfrutar de la visita a unes runes d'un poblat indígena tribal, amb les seves casetes i places rituals. I sense voler vam conèixer a en Javi i la Silvina, que sense saber-ho ens acompanyaran durant quatre dies a Humahuaca. Al millor carnaval, o si més no, el més concorregut de tots els carnavals de caire indígena i folklóric que es fan al nord.
Arribem a Humahuaca, poble que dona nom a la quebrada en qüestió i que és la ciutat capital de la regió; tot buscant allotjament coneixem a en Miguel que ens porta al seu hostel, economic i amb molt bona "onda", i vés per on (i ja no crec en les casualitats) que en Miguel forma part d'una comparsa carnavalera, los Rompecorazones, i ens convida a la seva festa "privada", ja no hi ha marxa enrera!!! Van ser dos dies de molta i molta festa, bebent molt de vi (tetra brick), alcohol de 96º servit en un melo partit per la meitat i com es habitual en aquestes regions andines, mastegant coca, de gust amarg i on les fulles desprenen el que seria la coca vulgarment coneguda i la boca s'adorm durant una bona estona. No està dolenta, però veient les boques dels consumidors habituals val més que no en masteguem gaire. En fin, ben bé no sabem què s'habia de visitar a Humahuaca, ens hi voliem parar durant dos dies i al final en van ser quatre, i és que la gent ens va abraçar amb molta força i ens van tracatar com si fóssim del poble de tota la vida, convidant-nos a enterrar "el diablo", ceremónia que preferim no explicar les emocions viscudes ni mostrar les escasses fotos que ens van deixar fer, per respecte. Aquesta ceremónia ancestral ens ha calat molt a dins, i entre els pocs afortunats que hi vam poder assistir coincidim en que és la cosa més espectacular i emocionant mai viscuda, i que els verdaders patrimonis de la humanitat estan en la humanitat de cada un de nosaltres, només falta que la volguem compartir.
Després del millor carnaval de les nostres vides era hora de arrencar el vol, conservant com sempre les millors sensacions viscudes i deixant de banda les dolentes, i un cop emplenada la llibreta de direccions de correu de les amistats fetes en poques hores (i no per això menys intenses que les altres) vam agafar un "colectivo" cap a la frontera amb Bolívia, i abans d'entrar vam fer nit a un poblet perdut entre els "cerros", molt acollidor i bonic.
Acabant d'escriure als nostres diaris les emocions i aventures viscudes durant quasibé dos mesos en aquest gran país. Argentina. País que és impossible admirar si no es coneixen amb profunditat totes les seves regions i tota la seva gent que la habita, desde els motors económics de Buenos Aires, les curioses costes Atlàntiques amb la seva fauna insuperable, la inmensa i infinita Patagónia que et demostra que sempre hi ha coses per conèixer, encara que sembli que no hi ha res, les terres més austral del nostre Planeta amb el seu estret de Magallanes, la gran cordillera real de Los Andes amb els seus llacs i paissatges idílics que no tenen res a envejar dels páïsos de l'Europa central i sobretot sobretot les terres del nord, per descobrir i admirar, encara que àrides de terreny, càlides d'esperit, la auténtica Argentina en la que els colonitzadors no vam poder penetrar, impenetrables fins que la gent t'obre la porta i et convida a passar, a on la taula sempre està parada, amb plats plens d'esforç, resignació, impotència, pacifisme, tranquilitat, saviesa i molts molts molts dels grans menjars que els europeus ja no podem disfrutar i ells assaboregen amb impassible tranquilitat, sense pressa, mastegant i païnt.
Vam dir: Fins ara Argentina! Ja que tornarem, ens queda per descobrir tota la zona nord-est, la mesopotamia i les regions colonitzades pels missioners jesuïtes, així com les catarates de Iguazú. Ens vam acomiadar fins el Maig.
I vam dir: Hola a Bolívia!. Que sorpresos per aquella densa atmósfera que tenen les fronteres, vam deixar que aquest país desconegut ens rebés de la seva manera particular i no menys emocionant i esperançadora.

Territori indígena.

Després de passar moltíssima calor i de disfrutar de com es disfruta d’un patrimoni de la humanitat vam seguir cap al nord, després d’unes hores de bus, com és habitual, i canviant de provincia per enèssima vegada vam arribar a la provincia de Tucuman, a on l’altitud ja es deixa notar. Provincia que uns quants anys enrere pertanya a Bolivia, i la veritat és que només mantenen la frontera geogràfica, ja que el color de la gent comença a ser molt diferent, el menjar canvia (a millor!), el ritme de vida es més assossegat, etc. En teniem moltes ganes de canvis, teniem ganes de viure un altre xoc cultural, conèixer i sorprendrens de quan és de diferent la gent dins d’un mateix país.
Realment i desde el nostre punt de vista aquí comença la verdadera Argentina, aquesta gent que habita totes les províncies del nord són els argetins, encara que oblidats massa sovint pel seu propi govern, són gent que no és descendent de colonitzadors ni de colonitzats, és gent amb les seves pròpies creences espirituals, balls, inclús idioma, quechuas, aymaras, i un llarg etc de cultures oblidades, encara que no menys importants. Terra indígena.
I allà estavem natrus, moguent-nos com animals de sang freda per no perdre forces degut a la altura, blancs de pell (encara que cremats pel sol), ulls blaus i pèl ros, evidentment això comporta Hello!! Dollars!! Euros!! I na marxant. Ja acostumats per aquestes confusions.
Primer vam arribar a Tafí del Valle, a on es celebrava el Festival del Queso (yuju!!), imagineu, és com si un Nova Zelandés arribés a la fira de l’avet d’Espinelves, molt curiós. Però la veritat és que de formatge poc (yuju!). Vam estar un dia allà i l’endemà cap a Amaixá del Valle, que pertany també a la zona denominada Valle Calchaquie, terra de mamasitas, copleras i evidentment de la Pachamama. I allà el primer cara a cara amb el Carnaval (que el de les zones del nord argentí és el més llarg del món, dura més d’un mes!!!) Quina festa, i quin descontrol. El Carnaval en aquestes zones indígenas encara es manté tradicional, comença amb el desentierro del diablo, fins que s’enterra depenent del poble, al cap d’una setmana o més. I és clar, una cultura religiosa com és aquesta, per tant reprimida de tota llibertat sexual i d’expressió quan es deixa anar el diablo (significa que et posseeix) i que fins que no s’enterra pots fer el que et doni la real gana!! Litres d’alcohol, cervesa, Fernet (beguda d’herbes típicament argentina i que fot unes gleves…), alcohol de 95º (és més económic), tothom amb les cares pintades i etc. Desinhibició, vaja!! La festa comença cada dia al migdia i acaba a les 4h de la matinada, amb comparses tocant Chacareras, cumbies i candombe, i cada una amb les seves pròpies coplas (cants o poemes cantats i de caire sagrat, canten a la Pachamama). Amb dos dies en vam tenir ben bé proa. I a més sabent que ara i fins que no entréssim a Bolivia a cada poble que anèssim ens trobariem el mateix. Bufff.
La paraula Carnaval de vegades confón, ja que nosaltres el vivim d’una altra manera i amb significat zero. En aquestes zones tot i el descontrol i les borratxeres es respira un aire de respecte, culte i diversió sana, cantant sempre música tradicional per no fer desaparèixer unes cultures ancestrals i oferint les seves vides i tot el que tenen a la Pachamama, i encara que hagi sigut un any fatal pel que fa al clima, cultius i plagues ells continuen donant gràcies a la Pachamama perquè l’any següent sigui millor i així tinguin forces per continuar defensant la seva manera de ser davant la nostra. I tot això ho fan sense cartes al editor, ni Sindics de Greuges, ni Internet, ni sms, ni llum, ni aigua. Potser el resultat és el mateix, però almenys es queden tranquils amb ells mateixos i amb la plena confiança de que la Pachamama els escoltarà, els respectarà i els donarà salut per a ells i per els qui els envolten, inclús per a nosaltres.
Benvinguts al nord, la porta de la amèrica indígena.

Viatge a l'espai

Primer de tot volem demanar perdó per el retràs alhora d'escriure i actualitzar el blog, però em tingut certs problemes tècnics amb internet. I per altre costat volem donar les gràcies a tota la gent que ens escriu, ens saluda o simplement ens segueix!Gràcies.
Doncs, us posarem al dia. Després de la nostra estada a Villa la Angostura i les nostres ganes d'anar cap al nord, i canviar de temperatura, d'ambient,...vam pujar cap a San Juan i vam trobar canvi, i quin canvi!!!al baixar del bus debiem estar a uns 20ºC més de temperatura, calor i sol sofocant i nosaltres vestits d'hivern! Imagineu si fa calor, que en aquesta provincia, els comerços treballen al matí fins les 12h i després no obren fins les 17h o 18h de la tarda, perquè tothom està fent la migdiada!és impossible estar al carrer a aquelles hores, la xafogor és impressionant!(és una Andalucia d'estiu a l'argentina) I de San Juan vam anar cap a Valle Fèrtil, un poblet molt tranquilet, però gràcies a Déu sempre estem enmig dels "barullos" i justament el cap de setmana que nosaltres hi erem hi havia el rally!jeje! boníssim! imagineu tot de cotxes destartalats en plan tunning! Però després de veure l'ambient, que amb unes hores en vam tenir prou, vam passar 3 dies a un hostel on vam trobar gent encantadora! Gràcies per aquests dies a l'Eugenia, la Georgi, la Tamy, la Romina i l'Enilma (en Tiku era l'unic mascle!jeje!) vam fer vida de familia! que ja ens venia de gust, xerrar, piscineta, assados, mates,....com a casa!
Fins que vam decidir marxar, perquè el nostre objectiu era anar a Ischigualasto (Valle de la Luna), i com que nosaltres som una mica tossuts amb el tema tours turístics (i se suposava que era la unica forma d'arribar-hi), ens vam posar a fer dit, a ple dia, durant 6hores, amb una deshidratació considerable (i una consecuent insolació amb febre), i total, ningú ens va agafar, fins que va passar un magnífic bus que ens va portar fins a Baldecitos, a la base del Valle de la Luna. El poble té aquest nom perquè hi ha molta sequera i fins fa uns anys portaven aigua d'altres pobles amb "baldes", ara ja vé una cuba d'aigua diàriament a "hidratar-los"! Imagineu, un poble de 4 casetes, amb zero llum a la nit i per tant amb un cel increïble! Però més increïble va ser conèixer a en Fabian, un noi de La Plata (com no! tots els nostres companys de viatge són de La Plata!), vam sopar junts, vam beure vinet, ens va ensenyar diferents constel·lacions i vam parlar de llibres, música, política,...una nit ben interessant! i ens vam posar dormir amb la tenda muntada dins una habitació d'una casa en obres! ben curiós!
L'endemà pujada cap a Ischigualasto a veure les magniífiques formes que ha creat la mateixa natura amb la pluja i el vent, hi ha un bolet, el famós camp de botxes,...i tot natural! Al ser patrimoni de la humanitat no poden mantenir aquestes formes de cap manera, han de deixar que la propia natura faci el seu curs.
Us posem en situació: La placa tectònica del triàsic (època dels dinosaures) va xocar amb una altra placa, que la va fer aflorar i així és com s'han trobat en tota aquesta zona restes de dinosaures. Els colors d'aquesta zona són molt diferents, són liles, vermells, taronges,... és un paisatge mooolt diferent, increïble, únic! tant únic, que és Patrimoni de la Humanitat!
I l'endemà, amb tot el xou consecuent de fer dit, agafar un bus,...aquestes aventures que tant ens agraden, vam arribar a l'altre parc: Talampaya, també és Patrimoni de la Humanitat, i aquí hi ha unes parets immenses (d'uns 15 pisos d'alçada) de colors vermells, "petroglifos" (pintures rupestres), flora i fauna especial i un tub immens amb un eco increïble i formes tipus Gaudí, creats per la pròpia natura. Quina força que té!
Esperem que disfruteu observant vosaltres mateixos la seva bellesa a les fotos!

Pujant cap al nord

Després de la nostra magnífica estadia a El Chaltén, dormint al costat del "megamonstre" Fitz Roy, i després d'unes 4 horetes de caminata per baixar, vam agafar un bus de 30h! sí senyors!el nostre pròxim destí era Esquel i tothom ens va recomenar (tant gironins com argentins) que agafessim el bus que pujava per la ruta 3 (la ruta de la costa), però nosaltres que som més xulos que un 8 i més tossuts que una banya de marrà, vam decidir pujar per la ruta 40 (la ruta de la cordillera), "camino de puro ripio", un camí de carros vaia! i realment va ser increïble, estar enmig de res, amb el "trucutru" del bus, amb la incapacitat lògica de veure pelis o escoltar música, ja que no funciona cap tipus d'aparell electrònic, envoltat d'israelites (mira que són cridaners!!!), amb una calor increïble i amb un bus tipus 4x4 amb rodes de tacos i una protecció als vidres tipus furgonetes antiavalots, en aquest cas antipedres, imagineu-vos-ho! recomenable al 100x100!i guaita tu, anar fent camí, fins arribar a Esquel, on vam trobar un hostel amb jefes vascos al centre de la ciutat, ens hi vam trobar com a casa, dos dies allà de descans total, i, apala, com aquell que és boig, torna a agafar els trastets i cap al Parc Nacional Los Alerces. Alerce en mapuche (ara ja estem en terra de mapuches), significa avi, es així perquè aquest tipus d'arbres són milenaris. És increïble veure'ls, són immensos de diàmetre i d'altura, i estar en un bosc d'aquests et sents tant petit!a més a més amb el pes que tenen, el vent que fa i les nevades de l'hivern, n'hi ha moltíssim de caiguts i et passes el rato saltant-los, pujant'hi a sobre,....com nens petits!i per altre costat hi ha uns altres arbres que són els Arrayanes, són d'un color canyella amb taques blanques, creixen prop de l'aigua, tenen menys altura, menys diàmetre, la temperatura més baixa del normal i creixen a manats, com els espàrrecs!Diuen que Walt Disney es va inspirar en la pel·lícula Bambi, recordeu com eren els arbres???doncs són exactament iguals! Doncs allà ens vam quedar un parell de dies acampats, al costat d'un riuet on ens vam banyar (uf!ja podem dir que ens em banyat a la Patagònia amb aigua de glaciar, per tenir un cobriment de cor!) i envoltats de tàbacs!
I anar pujant, ara li tocava el torn a El Bolsón, el poble dels hippies argentins per excelència!i com ja sabeu, aquests llocs són tant hippies que acaben siguent pijipies! i així va ser! mercats d'artesania, concerts a l'aire lliure i tots els pijos passant el dia a comprar cosetes a aquests nois "poiosos" que fan coses manuals!oh ca macu!Nosaltres vam decidir parar durant tres dies aquí, i llegir, fer platjeta (als llacs) i menjar, sobretot menjar! necessitavem recuperar pes! sobretot en tiku, que sinó vigilo d'aquí a quatre dies no el veuré!i si senyors, bona cuina durant uns dies i recuperats!
I seguint la nostra ruta vam arribar a San Carlos de Bariloche, aquest és el poble més turístic de tota la cordillera, tant a l'hivern per esquiar com a l'estiu per fer caminates, i com ja se sap, en els llocs més turístics és on et costa més fer la teva, perquè tot vé ben organitzadet! preguntant a tres o quatre llocs d'informació al final ens en vam sortir,vam preparar quatre cosetes i de ruta s'ha dit(qui ho diria, nosaltres caminar tant!), aquest cop cap al Cerro Catedral (refugio Frey), "relindo"!una caminata guapa, més dura que la del Fitz Roy, més calor, més desnivell, més tot! però arribar allà dalt, banyar-nos al llac envoltats de muntanyes, acampar a sota uns arbres amb vistes a la vall i nit de lluna plena, que més podiem demanar!brutal!
El problema va aparèixer després, com ja us deiem abans, és un lloc de trekking per excelència, hi ha deu mil excursions i tothom et diu que no et pots perdre això, que no et pots perdre allò, que tot es tant increïble, i que blablabla, però és que és tant difícil poder-ho fer tot, i teníem tantes ganes de començar a pujar cap al nord d'argentina, que tal i com vam baixar del Frey, vam agafar un bus cap a Villa La Angostura a fer una visita "relámpago" d'un parell de dies i cap amunt s'ha dit, ja n'hi ha prou de caminates! No estem fets per això!

El Chaltén: Fitz Roy

Ja estem a l'alta muntanya, pura Cordillera Andina i a on diuen els argentins, de El Chaltén, que és "la capital nacional del trekking", i realment no n'hi ha per menys.

El Chaltén està situat a uns 500 km al nord de El Calafate (Perito Moreno), a on els andes es comencen a elevar descontroladament. És un poble molt jove, d'uns 25 anys d'edat i encara està a mig fer, falten serveis i hi viu poca gent, per sort i de moment, esperem que no ho destrueixin estirant més el braç que la màniga, en quan a explotació turística es refereix. La sort és que al ser un poblet dins del Parc Nacional Los Glaciares (el mateix on trobem el Perito, però a la zona nord) el govern només ha cedit unes poques hectàreas per desenvolupar el turisme, així que esperem segueixin com fins ara. Ja que a part de ser un lloc únic en quant a fauna i vegetació (hi viuen espècies en perill d'extinció), hi ha la massa de Gel Continental, d'aquí tota la quantitat de glaciars que hi ha, i per tant, sumant les masses de gel dels pols del nostre planeta i d'altres més petites ens subministren la major part de l'aigua que tenim.

El poble en sí és màgic, té com una cosa especial, l'entorn, l'ambient, les muntanyes, rius, etc. i el més important és que no hi va el turisme en massa, sino que només hi anem la gent interessada en caminar i visitar el principal atractiu del lloc, el monte Fitz Roy de 3450m.

Per tant només es veuen escaladors folls, muntanyencs que s'han vist atrapats per l'encant i les infinites possibilitats i un català que com a bon català va descobrir en aquest poble una important font d'ingressos i aquí es va quedar, amb el seu "super" (tipus la Jonquera) ple de souvenirs de vés a saber d'on i el seu restaurant de tapes varies i truites a la francesa, titulat "La senyera". I és que els catalans som pocs, però no sé com ens ho fotem, que allà a on anem en trobem. I res, ens vam carregar la motxilla amb els estris de muntanya i camina que caminaràs, unes 4 horetes amb poc pendent, fins que arribes a la base del Fitz Roy a uns 1500msnm i et trobes davant teu una paret totalment vertical i de pedra congelada de 2000m, alucinant!!!! El problema és que poques vegades al mes es pot veure el cim de la muntanya, sempre està tapat per uns núvols espesos que sembla que els hi posin expressament; pot estar el cel totalment clar amb un sol que rebenta les pedres i tens un núvol tapant, com si fos el Canal plus.

Allà ens vam quedar un parell de dies, acampats lliurement pel bosc intacte i humit, morts de fred, tot s'ha de dir, tot i les malles tèrmiques que portem, i és que al matí ens aixecavem , miravem amunt i estava tot enfarinat.

Vam fer un parell de caminadetes pel Fitz Roy, cansats com mai i vam estar observant els escaladors, que portaven acampats més d'una setmana esperant a que el temps millorés per poder escalar aquest gegant de pedra. Estan acampats a un lloc especial per a ells, suposem que per concentració, i tenen uns campaments tipus Everest, com als reportatges tu!!!! Tot de tendes com la peli de E.T. i ple de persones escardalenques com una canya de pescar, sèries i sanes i tot s'ha de dir, amb el cervell una mica enbardissat, perquè jo no em poso allà per res del món.

I l'últim dia, com és normal en qualsevol rondalla, és va fer la llum, després d'un dia de tempesta vam sortir de la tenda i allà estava, el cim nevat del Fitz Roy, la muntanya més alta de la Patagònia, esperant a èsser desvirgada per uns 20 escaladors d'èlit de tot el món, entre ells un vasc, evidenment, que corrien rient cap al següent campament a unes 6h caminant pel gel i llavors si veien que la pedra era bona encara els hi quedaven unes 40h d'escalada, combinant gel i roca, dormint penjats d'una corda o fins i tot cavant unes coves dins el gel per poder-se resguardar. Els nostres més sincers respectes cap a ells, admirables.

I tot xinu xanu, i concients de la nostra bona sort, que ens està acompanyant durant tot el viatge, vam anar baixant fins al poble per un altre camí, amb la sensació que no ets ningú comparat amb la inmensitat, en aquest cas, del Andes.

Aclariments

Ei, familiars, amics i amigues, coneguts i conegudes ja està el blog actualitzat quasi fins a dia d'avui, ens falta una setmana, que ja vindrà, de moment teniu feina , perdoneu pel mega escrit que he penjat de la Patagònia, tenia el mono.
Abans de res, resolent les peticions de que volieu més fotos, a l'esquerra veureu Fotos varies, són fotos que anirem penjant a poc a poc a una pàgina de Flickr, per els que no ho sabeu, és una pàgina per penjar-hi fotos gratuïtament, fins a un límit, per això, les fotos que hi han ara potser que les borrem i en posem de noves per poder tenir capacitat i no haver de pagar, pu lu tant, mireu-les quan abans millor si no desepareixeran abans de mirar-les. Les fotos surten bastant petites perquè la pàgina es carregui més ràpid, però si cliqueu sobre la foto se us obrirà una altra pàgina a on les podreu ampliar i mirar amb deteniment. Vale???
I uns petits aclariments:
- Els escrits els fem tant l'Anna com jo i els pengem tal qual, sense seguir una pauta literària en concret, cadascú la seva.
- Les faltes d'ortogràfia són les que hi ha, de vegades les repassem, però quan internet surt molt car o quan tenim a 10 nens al costat jugant a jocs on-line de sang i fetge mentre criden i s'insulten no les repassem i surt com surt.

I això va per els escrits que publico jo, a vegades poso comentaris o definicions en plan de riure que solen anar dirigits a gent que hem conegut o situacions inusuals viscudes, que ningú s'ofengui!!!, en cap moment "acollono" a ningú amb mala intenció o me'n ric de maneres de fer gratuïtament, és per fer que els escrits siguin més amèns i perquè no en sé més.
Per sobre de tot respecte.

Lo dicho.

El Yetty argentí: Perito Moreno

Què dir! Increïble! Tothom en parla com típica cosa a visitar,però, fins que no hi arribes i no hi ets al davant no pots arribar a entendre la grandiositat i l’espectacularitat d’aquesta bellesa de la naturalesa! No s’ha de visitar perquè tothom ho visita, sino perquè és una meravella de la naturalesa! Són 50 km de gel permanent amb un moviment diari de 40 cm i 5 km de paret frontal. Ens vam aixecar a El Calafate a les 6 del matí, perquè la ciutat queda separada del parc nacional uns 80 km, i de camí, tot fent uns “mates” se’ns creuen tot tipus d’animals mentre va sortint el sol, anar passant per curves i més curves, fins que de cop i a la llunyania apareix ell, el Perito Moreno!Vam arribar cap a quarts de vuit del matí, abans de que obrissin el parc,i per tant, tampoc vam pagar entrada; estar sols allà davant, crec que va ser el millor i més recomenable, el soroll que fa aquesta “bèstia” és constant, com si fos un síndria que es va trencant a poc a poc, a vegades ho veus, perquè cau un tros de gel de la paret frontal, però moltes de les vegades només ho sents, perquè és un moviment des de dins. Ens hi vam passar unes 8h, i no te’n canses mai!és com el foc, el moviment constant que té, et fa enganxar a ell, i si marxes un moment a la que tornes a mirar-lo ja ha canviat! Segons el vas mirant vas perdent la consciencia de la magnitud del glaciar, però quan veus que una petita bola de gel cau a l’aigua i fa un soroll increïble amb un retràs de 3 ó 4 segons et dones compte de lo gegant que és i de lo lluny que estàs de l’aigua! Si el tros de gel que cau és considerablement gros, el soroll que fa es pot sentir a 100 km de distància del glaciar.
Aquesta gran visita també la vam fer conjuntament amb en Dani, ell va anar a fer un trekking de 5 hores per sobre el glaciar, on va al·lucinar! Gràcies Dani per aquests dies de ruta!
Realment increïble.

La fi del món: Ushuaia

L’últim noi que ens va agafar durant la nostra ruta d’autoestopistes, en Dani, de La Plata, va ser el nostre company de viatge durant una setmana. Nosaltres tres i la furgo!Vam arribar un dia ben tard a la nit i va anar a buscar un lloc on poder descansar bé, portavem dies voltant i voliem descansar bé per disfrutar de la terra de la fi del món. Estava quasi tot ocupat i només vam poder dormir nosaltres dos, però l’endemà ja hi havia lloc per tots tres!Ushuaia ens va recordar a Andorra però amb aigua!Ciutat de muntanya al costat del mar! Veniem de la costa amb unes temperaturas còmodes i vam arribar aprop de l’Antartida amb una fred bastant considerable, pero ben abrigadets cap a veure el Glaciar Martial, una bona caminadeta, és una zona amb pistes d’esquí, per tant, vam pujar amb telecadira i després d’una pujada d’una hora vam arribar a caminar sobre la neu, el que ells li diuen glaciar, peró que és simplement un trosset de neu permanent (un enganya-guiris,…). Però bé, paisatges idílics tipus nòrdics, llacs, verdor, arbres diferents; ja teniem ganes de trobar-nos de cara amb els Andes, sentiem la necessitat de veure muntanyes, la pampa i l’inici de la patagonia eren d’una planuria massa infinta per el que nosaltres estem acostumats.
Com a curiositat, cal saber que aquesta ciutat es va començar a construir per pressos, s’inicia la ciutat amb una pressó d’alta seguretat (tipus La Roca)i a partir d’aquí es forma la ciutat d’Ushuaia. Cal anar a veure aquest museu, anomenat El Presidio, hi ha molta informació interessant sobre la ciutat, sobre els diferents pressos, sobre l’Antàrtida i tots els vaixells que hi han naufragat i tots els que hi han arribat per poder-la estudiar i hi ha una ala de la pressó que l’han mantingut tal i com la van trobar, amb la mateixa temperatura, olors i escrits a les parets de les diferents cel·les. Molt recomenable.
I l’endemà va anar al Parc Nacional Tierra del Fuego, on vam entrar com a argentins, gràcies a en Dani i al nostre mudisme, on vam estar passejant i observant els diferents treballs dels castors i disfrutant del verd i la muntanya.
Benvinguts a la cordillera andina.

Vagant per la Patagónia.

La patagònia rep el seu nom dels patagons, nadius vistos per primer cop pels primers espanyols a desembarcar a la costa atlàntica. Es creu que l'origen del terme "patagón" es deu a que Ernesto de Magallanes al veure el primer nadiu de la zona i descobrir que eren alts, amb els peus grans i lletjos li va posar el nom de Pataghon, un gegant personatge literari d'una novel·la de cavalleries a la qual Magallanes n'era aficionat. D'aquí el terme "Tierra de Patagones" o simplement Patagonia.
La Patagónia argentina té una superfície de 1.768.165 Km2, és a dir, quasi tres vegades la superfície d'Espanya i a l'hivern té una densitat de població de 1 habitant per quilòmetre quadrat. Bufff.
Doncs allà estem, disposats a recòrrer tal quantitat de quilómetres fent dit, el nostre objectiu és Tierra del Fuego, en concret Ushuaia.
Després de deixar el cotxe de lloguer a Puerto Madryn ens dirigim a la primera estació de servei de la Ruta 3, la que segueix la costa, per parar el dit i abandonar-nos a la sort i a la bona intenció dels argentins.
Pasem unes hores allà fora, amb una cleca de ca'l déu i una paciència encara més gran, i finalment es para un camió i diu que ens carrega i ens porta fins a Comodoro Rivadavia, i ben contents acceptem, ja que veiem que serà impossible arribar d'una sola tirada.
El camioner que ens recull és un tiu ben extrany, en principi els camioners recullen als viatgers per no anar sols, ja que són capaços de viatjar infinitat d'hores sense parar en una carretera que és totalment recte i al voltant no hi ha res de res, i així els distreus i els hi dones conversa mentre pixen dins una ampolla de plàstic. Doncs aquest no, no deia ni piu, si, no, si, no i prou. Per colmo s'anava adormint, i és que portava més de 24h al volant; aprofitava les rectes infinites, d'uns 200 Km, per tancar els ulls durant uns minuts, de tant en tant obria un ull, veia que tot estava igual i els tornava a tancar!!!! Increïble, em vai quedar sense ungles. Va caure la nit, va parar just abans d'arribar al nostre destí, amb uns seus col·legues camioners, i al cap de 10 min.torna tot gratant-se el nas, pàlid, nerviós i amb una xerrera que flipes. Suposadament cocaïna.
Al cap de mitja horeta ens deixa, suposo que encara deu conduïr.
No sabem a on dormir, així que "ni cortos ni perezosos" agafem la tenda i la plantem just al costat d'una estació de servei, al mig de la ciutat! Com si Plaça Catalunya fos un camping.jejeje
L'endemà ens recull un cotxe i ens porta a un poblet desertic, Fitz Roy, allà ens recull un altre camió i ens deixa a Puerto San Julian i allà, ja a la tarda, un altre camió, que abans de pujar ens dona una tovallola, una pastilla de sabó i un pot de desodorant en esprai i ens obliga a rentar-nos abans d'entrar. Sense comentaris. És en aquests moments quan te n'adones que res és normal. A part d'això el conductor i els seu acompanyant són de lux, ell sense dents de tant mastegar fulles de coca i l'acompanyant un nen de 27 anys un pèl crescudet.
Que si havien estat treballant al Dakar (no hem vist res, per cert), que si darrere les nostres esquenes teniem no sé quants mils de quilos de Dinamita, etc. A cada forat de la carretera resavem el que sabiem i confiavem que tal quantitat d'explosius no fessin reacció.
Aquest parell es dirigien a unes mines d'or a on ells mateixos havien de detonar la dinamita, imagineu-vos el calibre del personal.
Ens passem l'estona xerrant i prenent Mate, ens conviden a sopar al camió i dormim al llit del camió, sisi....el que sempre t'imagines ple de merda i amb fotos marranes enganxades amb tota la intenció del món. Aquest no era el cas, era un catre pulcrament net i còmode.
No sé si heu viatjat mai en camió però és una experiència inolvidable i antològica, asseguts en el llit del darrera i des de tant amunt, fent senyals al col·legues de gremi i dient "Charlie" per l'emisora et creus el master del quitrà, de veritat.
Es fa de dia, ens despertem al llit del camió i el tiu ja condueix, portava com unes 30h "manejando" i n'ha dormit unes 4, a espanya li donen un nobel fijo.
Ens deixa i al cap de pocs quilómetres caminant ens "levanta" una dona policia molt amable, que ens deixa a Rio Gallegos. Ens anem acostant.
Llavors un camioner chilè ens dona un cop de mà i diu que ens porta més enllà de la frontera amb Chile (frontera que has de passar per anar a Tierra de Fuego, el nostre destí). Així que tot parlant de política, explicar per enèssima vegada a què ens dedicàvem, què és la fisioteràpia i el perquè no estavem casats i no teniem dos milions de fills arribem a la frontera amb Xile, primer la sortida d'Argentina i després l'entrada a Xile, una cua interminable, ens hi posem i al cap d'una estona el camioner ens fa una senyal i ens fa passar per una zona exclusiva de transportistes internacionals, ens sellen els visats i ja estem dintre, sense preguntes, ni cues, ni registres i amb aliments prohibits d'entrar a la zona amagats sota el seient de camioner, jijijijiji.
Ens deixa, recuperem el nostre aliment i perduts en la inmensitat i soletat de l'entorn desèrtic esperem alguna altra ànima caritativa, cada cop més difícil de trobar "en estos lares". Comença a ploure i fot un vent que et fa caure, literalment, riute'n de la Tramuntana. I ens carrega un noi, en Daniel, un argentí de vacances que viatja sol amb la seva Express a on hi fa vida.
Amb ell pugem al ferri i creuem l'Estret de Magallanes (una cosa que feia temps que desitjavem fer) gratis, free. I després de quatre hores conduint per un camí de carros tornem a trobar-nos amb la frontera, primer de sortida de Xile i seguida la d'entrada a Argentina, altre cop. Això és degut a la mala llet que hi ha entre argentins i xilens, palpable ràpidament conversant amb gent del carrer, i les autoritats posen totes aquestes fronteres i tots aquests sous de funcionaris inútilment, com que Xile és un lloc de pas per anar a la zona turística per excelència d'Argentina no enquitrana la carretera de 400 km, etc. Qual mainada se tratara.
Bla bla bla i al final arribem a Ushuaia, capital de província de Tierra del Fuego, Islas del Pacífico Sur i Antártida.
Tres dies, dos nits i més de 2300 km compartits amb gent sorprenent, paisatges sorprenents i una sensació de realització important.
Ho hem aconseguit i la nostra paciència i serenitat no han defallit, ans el contrari, ens n'hem adonat que som capaços de qualsevol cosa, nosaltres i tots.

Bestiar a granel.

Ja hem arribat. Puerto Madryn, lloc de trobada per entrar a Peninsula Valdés. Lloguem un "auto", un Chevrolet Corsa (com el meu!!), bastant carillo però és requisit indispensable per gaudir amb tranquilitat dins del Parc Natural de la península, a on no hi ha cap tipus de transport. De passada decidim dormir els 3 dies que ens hi passarem dins del cotxe, per "aurrar" algo de plata, però un cop entrem dins del Parc, previo desembolso de 45 Pesos (10 europeus) per guiris, tu pà! veiem que hi ha un càmping amb "muy buena onda" bastant hipillu i ambient de lux, pu lu tant la idea de destrossar÷nos l'esquena dins el cotxe queda abolida.

La Peninsula fa uns 150 Km de llarg per uns 100 d'ample (sort del cotxe, gràcies als informadors!!!), el paissatge és típic de la Patagònia, és a dir, nada por aquí, nada por allà... quatre matolls que només de mirar÷los ja punxen i moltes bésties! Dios quin paisatge!, tot i no existir vida hi ha un espiritu que flipes, té quelcom especial, tot pla, sense descobrir, realment et pots perdre i dir sense equivocar÷te que ets l'única persona que ha trepitja't aquell lloc, no hi ha carreteres, ni edificis, ni gent, espectacular, pura natura!!! El cel inmens, ho fa el fet de que tota referència visual és horitzontal, no hi ha res que sigui vertical, ni arbres ni pals, absolutament res, i combinat amb el fet de ser tot absolutament pla, absolutament vull dir centenars de km, això produeix que el cel sigui increible i que els núvols semblin trets d'un escenari d'obra de teatre, uns rere els altres i fins a l'infinit. I per la nit no cal que us ho expliquem, impactant.

Llops marins, lleons marins, foques a granel, penguins a mansalva i Elefants marins de 4 tones com si fos una casament, "Armadillos", estruços, "zorros patagònics", "guanacos" (de la família dels camèlids), i tots amb absoluta llibertat. Un cop ho vius, realment descobreixes l'espectacularitat del lloc. La llàstima, no vam poder veure balenes ni orques, les últimes van passar feia pocs dies, ohhhhhhh! Però el que tenim clar és que en un altre lloc del món serà!

Espectacular, feia dies que buscàvem aquest tipus de sensacions, El viatge, per fi estem a la nostra salseta.

De la Pampa a la Patagonia

I anar baixant per la costa argentina, després de sortir de San Bernardo, vam seguir veient tot tipus de foques humanes per diferents platges on la gent hi està completament ensardinada!La sort que tenen es que, quan la marea baixa s'hi poden posar amples, sino estan a pilons! Ben curiós això de la marea, no te-n dones compte, estas prenent el sol i a la que aixeques el cap ja has de caminar 1km per arribar a l'aigua! Puja dos cops al dia i dos baixa, cada sis hores, quan puja ho fa 5 o 6 metres i quan baixa 1 metre, els cas és que com que les platges són tant planes l'aigua s'endinsa uns 600 metres dins l'Oceà!!! Visca la força de la lluna!

I finalment vam arribar a Las Grutas, això si que és bonic!quan la marea baixa, hi ha tot de coves erosionades a les parets de les platges, i caminant pots trobar ous (no vam arribar a saber de quin tipus d'animal...), corall, petxines a mil,....però has de calcular l'hora d'anar a la platja, sino vé el socorrista i t'avisa que d'aquí a mitja hora et quedaràs sense platja!molt divertit!

La veritat es que com us deiem en l'altre escrit estàvem ja una miqueta cansats d'estar al "lloret" d'argentina (amb tots els respectes pels de lloret!) i Las Grutas ens va relaxar molt però teniem ganes de veure foques de veritat, i bus de tirada fins a Puerto Madryn, el poble d'entrada a Peninsula Valdés, Patrimoni de la Humanitat.

Ja estem a la Patagonia!!

De nou, Argentina.

Eiiiii! Ja estem per les costes de l'Argentina, recordem que aquí estem a ple estiu, molta calor, la gent està de vacances, etc. i nosaltres no ens ho voliem perdre. Arribem de Méxic el dia 8 cap a les 5h del matí a Montevideo (Uruguay), tot seguit un bus cap a Colonia (Uruguay) per agafar un ferry el dia següent (dia 9) en el que creuem el Rio de la Plata i que ens durà de nou a Buenos Aires, i com que ja hem visitat aquesta capital, doncs agafem un bus de 5h cap a San Bernardo del Tuyu, poblet que es troba en plena costa Atlàntica, 96 Km de sorra, gent, bikinis, discos, moda, a on a la platja s'hi venen Panchos (hot dogs), mazorcas de maiz, churros, gelats, sucs de fruita naturals, i tot tipus de bijuteria falsificada!! Com si l'Espai Gironés tingués piscina, en fin, ca'l guiri, és el Miami Beach dels Argentins, one hundred milion persones!! Res, no ens agrada, ens hi quedarem fins demà, per descansar (que després de dos dies viatjant encara no hem pogut desfer-nos del nostre amic el jet-lag) i recuperar aquella morenor que hem perdut, i el diumenge seguirem fent camí dirigint-nos direcció al sud seguint la costa, el destí encara no el sabem, ens deixarem guiar per la gent del propi país i per la nostra intuició, que tant bé ens ha funcionat fins ara.

Doncs res més, ah si, si us fixeu amb les fotos veureu a un tiu sense pèl al costat de l'Anna, no patiu, sóc jo, però sense pèl i sense barba!!! per fi!!! Aquí el corrent funciona a 220V i he pogut endollar la màquina d'afeitar, jejeje i ja que hi erem tots dos ens hem tallat el cabell, uns més que els altres, però estem la mar de makus.

Colorin colorado... que internet es muy caro!!!

Final de la Gira per Méxic

Últim dia a méxic, de la gira fi-askera i retorn ala nostra aventura per l'Amèrica austral. Hem estat 20 dies a Méxic amb la gent de casa, voltant, tocant, descansant, refent la maleta, rentant roba i menjant i bebent més del que estavem acostumats en aquest mes de viatge.
L'emoció al retrobar-nos amb els de sempre va ser gran, molt gran, de seguida ens vam posar al dia de les coses i vivències, ja semblava com si haguéssim tornat a caseta. Però bé, l'endemà ja ens varem posar en marxa i deixant les motxilles apartades en el camp base fiaskeru vam començar el que haviem vingut a fer a méxic, el punk! Hem voltant per diferents estats i fet centenars de quilómetres, ens hem banyat al pacífic, hem visitat unes de les piràmides azteques, hem descobert que no calen grans equips per tocar, això si, malament. I ens hem empapat de gran part de la seva cultura, tant gastronòmica com lingüística, almenys la de la gent amb la que hem conviscut i que ens han acollit estupendament. Demanarem un agermanament Sarrià-Coyotepec a en Paretas!!!jejej Tot molt de puta mare, cagant foc pel cul i llàgrimes de chile "picoso" pels ulls. Però bé, d'aquí dos dies marxarem, com de costum, i méxic i la seva gent quedarà enrere en el temps, però els seguirem recordant com el que són, uns "pendejos" de puta mare.
La nostra aventura torna a començar, després d'aquest parèntesi que ens ha anat tant bé per païr el primer mes de viatge, agafar aire de nou i recordar-nos que alla tot segueix igual, que tots i totes esteu bé i que el temps no és or, és la vida!!

Continuarà.....