dimecres, 11 de febrer del 2009

El Chaltén: Fitz Roy


Ja estem a l'alta muntanya, pura Cordillera Andina i a on diuen els argentins, de El Chaltén, que és "la capital nacional del trekking", i realment no n'hi ha per menys.

El Chaltén està situat a uns 500 km al nord de El Calafate (Perito Moreno), a on els andes es comencen a elevar descontroladament. És un poble molt jove, d'uns 25 anys d'edat i encara està a mig fer, falten serveis i hi viu poca gent, per sort i de moment, esperem que no ho destrueixin estirant més el braç que la màniga, en quan a explotació turística es refereix. La sort és que al ser un poblet dins del Parc Nacional Los Glaciares (el mateix on trobem el Perito, però a la zona nord) el govern només ha cedit unes poques hectàreas per desenvolupar el turisme, així que esperem segueixin com fins ara. Ja que a part de ser un lloc únic en quant a fauna i vegetació (hi viuen espècies en perill d'extinció), hi ha la massa de Gel Continental, d'aquí tota la quantitat de glaciars que hi ha, i per tant, sumant les masses de gel dels pols del nostre planeta i d'altres més petites ens subministren la major part de l'aigua que tenim.

El poble en sí és màgic, té com una cosa especial, l'entorn, l'ambient, les muntanyes, rius, etc. i el més important és que no hi va el turisme en massa, sino que només hi anem la gent interessada en caminar i visitar el principal atractiu del lloc, el monte Fitz Roy de 3450m.

Per tant només es veuen escaladors folls, muntanyencs que s'han vist atrapats per l'encant i les infinites possibilitats i un català que com a bon català va descobrir en aquest poble una important font d'ingressos i aquí es va quedar, amb el seu "super" (tipus la Jonquera) ple de souvenirs de vés a saber d'on i el seu restaurant de tapes varies i truites a la francesa, titulat "La senyera". I és que els catalans som pocs, però no sé com ens ho fotem, que allà a on anem en trobem. I res, ens vam carregar la motxilla amb els estris de muntanya i camina que caminaràs, unes 4 horetes amb poc pendent, fins que arribes a la base del Fitz Roy a uns 1500msnm i et trobes davant teu una paret totalment vertical i de pedra congelada de 2000m, alucinant!!!! El problema és que poques vegades al mes es pot veure el cim de la muntanya, sempre està tapat per uns núvols espesos que sembla que els hi posin expressament; pot estar el cel totalment clar amb un sol que rebenta les pedres i tens un núvol tapant, com si fos el Canal plus.

Allà ens vam quedar un parell de dies, acampats lliurement pel bosc intacte i humit, morts de fred, tot s'ha de dir, tot i les malles tèrmiques que portem, i és que al matí ens aixecavem , miravem amunt i estava tot enfarinat.

Vam fer un parell de caminadetes pel Fitz Roy, cansats com mai i vam estar observant els escaladors, que portaven acampats més d'una setmana esperant a que el temps millorés per poder escalar aquest gegant de pedra. Estan acampats a un lloc especial per a ells, suposem que per concentració, i tenen uns campaments tipus Everest, com als reportatges tu!!!! Tot de tendes com la peli de E.T. i ple de persones escardalenques com una canya de pescar, sèries i sanes i tot s'ha de dir, amb el cervell una mica enbardissat, perquè jo no em poso allà per res del món.

I l'últim dia, com és normal en qualsevol rondalla, és va fer la llum, després d'un dia de tempesta vam sortir de la tenda i allà estava, el cim nevat del Fitz Roy, la muntanya més alta de la Patagònia, esperant a èsser desvirgada per uns 20 escaladors d'èlit de tot el món, entre ells un vasc, evidenment, que corrien rient cap al següent campament a unes 6h caminant pel gel i llavors si veien que la pedra era bona encara els hi quedaven unes 40h d'escalada, combinant gel i roca, dormint penjats d'una corda o fins i tot cavant unes coves dins el gel per poder-se resguardar. Els nostres més sincers respectes cap a ells, admirables.
I tot xinu xanu, i concients de la nostra bona sort, que ens està acompanyant durant tot el viatge, vam anar baixant fins al poble per un altre camí, amb la sensació que no ets ningú comparat amb la inmensitat, en aquest cas, del Andes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada