continuarà quan ordenem idees

Pluja, sol, ciutat, muntanya, mamasitas, gent cool, mercats, centres comercials, bona conexió, mala conexió, dins, fora, fred, calent, verd, marró, blau, gris, surrealisme, civisme, higiene dubtosa, inundacions, gent increible, cultura nova, i....uf!quantes coses inexplicables per explicar!
petons per tothom!

I...................Bolívia!

Després del nostre intent fallit per arribar a Iruya, vam anar directe a La Quiaca, el poble fronterer amb Bolívia, vam anar a fer nit a Yavi, un poblet a un quart d'hora de la ciutat, amb casetes d'adobe, una esglèsia forrada d'or (fins i tot en aquests poblets arriba aquesta gran empresa!), i gaire res més! ah, sí! quatre nenes de 5 anys ens van preparar el sopar en un restaurant, jeje! quant més petit és el poble on anem a parar, més surrealistes són les històries que ens passen!I l'endemà de tornada cap a la ciutat que havíem de passar la frontera! caminant! jeje! una mica estrany! però molt diferent! (per dir-ho d'alguna manera!) Allà s'hi pot veure el contraband de les "hormigas", són les "mamasitas" bolivianes, carregades amb material i passen corrent per un pont, d'un costat a l'altre, i cobren per cada passada!també, molt diferent! en realitat, comencem a entrar a un món totalment diferent! Fent un petit parèntesis, us explicaré que en Tiku fa un temps que seguia una web d'unes noies de St. Carles de la Ràpita que estaven fent la volta al món i va veure que estaven a Argentina i que més o menys feiem el mateix recorregut i ens hi vam posar en contacte per trobar-nos. Posseu-vos en situació: arribem a Villazón (poble fronterer de Bolívia) i ens saludem amb un noi, com fem amb molts dels viatgers que ens anem trobant pel camí. Passem de llarg i al no trobar el punt d'informació li anem a preguntar a aquest noi i ell ens diu:vosaltres sou els catalans que esteu en contacte amb l'Eva i la Vane??Jo estic viatjant amb elles!!!Increïble!!Ja les em trobat!! Des d'aquest dia que estem viatjant tots 5.També una gran aventura, després d'estar durant 3 mesos viatjant "sols". Primer bus Villazón-Tupiza i després Tupiza-Atocha. El nostre destí final és Uyuni, però ha plogut molt, està tot molt inundat i ens diuen que millor anem a Atocha i després veiem si hi ha bus o tren fins a Uyuni. Arribem a Atocha a les tantes de la nit i resulta que el pont d'entrada al poble s'ha trencat amb les pluges i ens ofereixen de quedar-nos a dormir la nostra primera nit a Bolívia dins el bus.I nosaltres encantats!L'endemà, a les 7 del matí ens desperten perquè el bus ja marxava i apala!carregats amb les maletes, xiruques en mà i a creuar el riu amb aigua fins als genolls!el que us deia! surrealista total! Tot el dia d'espera a Atocha per saber si sortia el bus (la via del tren també s'ha trencat i no surt cap tren) cap a Uyuni i sí! la espera ha valgut la pena!però una altra odisea ens esperava, perquè haviem de creuar 3 rius desbordats en bus!!jeje! En vam creuar dos a dalt del bus, però el tercer, vinga tots abaix!!xiruques en mà una altra vegada i a creuar el riu!!tots uns experts!!Però Uyuni i el Salar més gran del món ens esperava!!! Arribem a Uyuni sans i sense ferides i ja que hi erem decidim de fer una excursió de tres dies per la zona, només un dia d'entrada al salar, perquè al ser èpoques de pluges es perillós entrar-hi, però una cosa increible, insuperable! és com està al purgatori!!jeje! amb les mans i els peus toques el cel!!grapats de sal, un hotel de sal on ens hi vam parar a dinar, i aigua i sal per parar un carro! i la visita seguia per un cementiri de trens, i cap a dormir a un poble "in the middle of nowhere" que l'endemà ens esperaven una bona quantitat de kilometres en 4x4 i uns 3 ó 4 canvis de roda punxada! si si! com ho sentiu!Vam veure la "laguna verde", la "laguna colorada", flamencs, gueisers, vam estar a dalt d'un volcà a 2 pams de la lava fent blub-blub i nevant a quasi 5000 msnm i finalment a unes termes naturals a banyar-nos i vam tornar a dormir a un altre poble també " in the middle of nowhere", és el que té Bolivia, està moooolt deshabitat! i l'últim dia ja de tornada amb l'ai al cor perquè si punxavem gaires vegades més ens quedavem sense rodes de recanvi! i entre visites als llacs, flamencs, canvis de rodes, pobles miners,.... pim-pam-pum, a 10 km d'Uyuni ens quedem sense rodes de recanvis i ens han de venir a buscar amb un altre 4x4. Uf! una gran odisea surrealista en un gran país de mamasitas!! Benvinguts a Bolivia Nota important: després d'aquesta explicació podeu veure que tot en aquest país és una mica complicat, per tant, el tema de posar fotos als escrits està una miqueta complicat. De seguida que poguem ho fem. Sorry.

Rompe corazon....i areveure Argentina!

Sortint d'Amaichá, amb el cor en un puny, moltes experiències mai viscudes fins ara.
I penses, i què més ens poden ensenyar?
Ens n'anem cap a la Quebrada Humahuaqueña, un altre patrimoni de la humanitat (Argentina en té 8, en falten 2 que ja cauran) direcció al primer poble, Purmamarca, poblet indígena, encara que turístic, molt i molt preciós, una d'aquells llocs que quan hi ets té un no sé què que et fa sospirar; poblet a on es contempla El Cerro de los 7 colores, vestigi del triàsic a on cada color de la muntanya, a capes, correspon a una època d'aquest període de fa molts milions d'anys. Realment espectacular, es poden distingir tots els colors a la perfecció i crea una atmósfera molt pintoresca al poblet.
A Purmamarca ja s'havia acabat el carnaval, millor!!, així que vam disfrutar amb molta calma de l'entorn, de la música en viu i dels amics que vam fer durant aquests tres dies.
Després del descans ens vam dirigir cap a Tilcara, dins de la mateixa Quebrada. És un poble una mica més gran que Purmamarca, i no tant turístic. Poble a on es pot disfrutar de la visita a unes runes d'un poblat indígena tribal, amb les seves casetes i places rituals. I sense voler vam conèixer a en Javi i la Silvina, que sense saber-ho ens acompanyaran durant quatre dies a Humahuaca. Al millor carnaval, o si més no, el més concorregut de tots els carnavals de caire indígena i folklóric que es fan al nord.
Arribem a Humahuaca, poble que dona nom a la quebrada en qüestió i que és la ciutat capital de la regió; tot buscant allotjament coneixem a en Miguel que ens porta al seu hostel, economic i amb molt bona "onda", i vés per on (i ja no crec en les casualitats) que en Miguel forma part d'una comparsa carnavalera, los Rompecorazones, i ens convida a la seva festa "privada", ja no hi ha marxa enrera!!! Van ser dos dies de molta i molta festa, bebent molt de vi (tetra brick), alcohol de 96º servit en un melo partit per la meitat i com es habitual en aquestes regions andines, mastegant coca, de gust amarg i on les fulles desprenen el que seria la coca vulgarment coneguda i la boca s'adorm durant una bona estona. No està dolenta, però veient les boques dels consumidors habituals val més que no en masteguem gaire. En fin, ben bé no sabem què s'habia de visitar a Humahuaca, ens hi voliem parar durant dos dies i al final en van ser quatre, i és que la gent ens va abraçar amb molta força i ens van tracatar com si fóssim del poble de tota la vida, convidant-nos a enterrar "el diablo", ceremónia que preferim no explicar les emocions viscudes ni mostrar les escasses fotos que ens van deixar fer, per respecte. Aquesta ceremónia ancestral ens ha calat molt a dins, i entre els pocs afortunats que hi vam poder assistir coincidim en que és la cosa més espectacular i emocionant mai viscuda, i que els verdaders patrimonis de la humanitat estan en la humanitat de cada un de nosaltres, només falta que la volguem compartir.
Després del millor carnaval de les nostres vides era hora de arrencar el vol, conservant com sempre les millors sensacions viscudes i deixant de banda les dolentes, i un cop emplenada la llibreta de direccions de correu de les amistats fetes en poques hores (i no per això menys intenses que les altres) vam agafar un "colectivo" cap a la frontera amb Bolívia, i abans d'entrar vam fer nit a un poblet perdut entre els "cerros", molt acollidor i bonic.
Acabant d'escriure als nostres diaris les emocions i aventures viscudes durant quasibé dos mesos en aquest gran país. Argentina. País que és impossible admirar si no es coneixen amb profunditat totes les seves regions i tota la seva gent que la habita, desde els motors económics de Buenos Aires, les curioses costes Atlàntiques amb la seva fauna insuperable, la inmensa i infinita Patagónia que et demostra que sempre hi ha coses per conèixer, encara que sembli que no hi ha res, les terres més austral del nostre Planeta amb el seu estret de Magallanes, la gran cordillera real de Los Andes amb els seus llacs i paissatges idílics que no tenen res a envejar dels páïsos de l'Europa central i sobretot sobretot les terres del nord, per descobrir i admirar, encara que àrides de terreny, càlides d'esperit, la auténtica Argentina en la que els colonitzadors no vam poder penetrar, impenetrables fins que la gent t'obre la porta i et convida a passar, a on la taula sempre està parada, amb plats plens d'esforç, resignació, impotència, pacifisme, tranquilitat, saviesa i molts molts molts dels grans menjars que els europeus ja no podem disfrutar i ells assaboregen amb impassible tranquilitat, sense pressa, mastegant i païnt.
Vam dir: Fins ara Argentina! Ja que tornarem, ens queda per descobrir tota la zona nord-est, la mesopotamia i les regions colonitzades pels missioners jesuïtes, així com les catarates de Iguazú. Ens vam acomiadar fins el Maig.
I vam dir: Hola a Bolívia!. Que sorpresos per aquella densa atmósfera que tenen les fronteres, vam deixar que aquest país desconegut ens rebés de la seva manera particular i no menys emocionant i esperançadora.

Territori indígena.

Després de passar moltíssima calor i de disfrutar de com es disfruta d’un patrimoni de la humanitat vam seguir cap al nord, després d’unes hores de bus, com és habitual, i canviant de provincia per enèssima vegada vam arribar a la provincia de Tucuman, a on l’altitud ja es deixa notar. Provincia que uns quants anys enrere pertanya a Bolivia, i la veritat és que només mantenen la frontera geogràfica, ja que el color de la gent comença a ser molt diferent, el menjar canvia (a millor!), el ritme de vida es més assossegat, etc. En teniem moltes ganes de canvis, teniem ganes de viure un altre xoc cultural, conèixer i sorprendrens de quan és de diferent la gent dins d’un mateix país.
Realment i desde el nostre punt de vista aquí comença la verdadera Argentina, aquesta gent que habita totes les províncies del nord són els argetins, encara que oblidats massa sovint pel seu propi govern, són gent que no és descendent de colonitzadors ni de colonitzats, és gent amb les seves pròpies creences espirituals, balls, inclús idioma, quechuas, aymaras, i un llarg etc de cultures oblidades, encara que no menys importants. Terra indígena.
I allà estavem natrus, moguent-nos com animals de sang freda per no perdre forces degut a la altura, blancs de pell (encara que cremats pel sol), ulls blaus i pèl ros, evidentment això comporta Hello!! Dollars!! Euros!! I na marxant. Ja acostumats per aquestes confusions.
Primer vam arribar a Tafí del Valle, a on es celebrava el Festival del Queso (yuju!!), imagineu, és com si un Nova Zelandés arribés a la fira de l’avet d’Espinelves, molt curiós. Però la veritat és que de formatge poc (yuju!). Vam estar un dia allà i l’endemà cap a Amaixá del Valle, que pertany també a la zona denominada Valle Calchaquie, terra de mamasitas, copleras i evidentment de la Pachamama. I allà el primer cara a cara amb el Carnaval (que el de les zones del nord argentí és el més llarg del món, dura més d’un mes!!!) Quina festa, i quin descontrol. El Carnaval en aquestes zones indígenas encara es manté tradicional, comença amb el desentierro del diablo, fins que s’enterra depenent del poble, al cap d’una setmana o més. I és clar, una cultura religiosa com és aquesta, per tant reprimida de tota llibertat sexual i d’expressió quan es deixa anar el diablo (significa que et posseeix) i que fins que no s’enterra pots fer el que et doni la real gana!! Litres d’alcohol, cervesa, Fernet (beguda d’herbes típicament argentina i que fot unes gleves…), alcohol de 95º (és més económic), tothom amb les cares pintades i etc. Desinhibició, vaja!! La festa comença cada dia al migdia i acaba a les 4h de la matinada, amb comparses tocant Chacareras, cumbies i candombe, i cada una amb les seves pròpies coplas (cants o poemes cantats i de caire sagrat, canten a la Pachamama). Amb dos dies en vam tenir ben bé proa. I a més sabent que ara i fins que no entréssim a Bolivia a cada poble que anèssim ens trobariem el mateix. Bufff.
La paraula Carnaval de vegades confón, ja que nosaltres el vivim d’una altra manera i amb significat zero. En aquestes zones tot i el descontrol i les borratxeres es respira un aire de respecte, culte i diversió sana, cantant sempre música tradicional per no fer desaparèixer unes cultures ancestrals i oferint les seves vides i tot el que tenen a la Pachamama, i encara que hagi sigut un any fatal pel que fa al clima, cultius i plagues ells continuen donant gràcies a la Pachamama perquè l’any següent sigui millor i així tinguin forces per continuar defensant la seva manera de ser davant la nostra. I tot això ho fan sense cartes al editor, ni Sindics de Greuges, ni Internet, ni sms, ni llum, ni aigua. Potser el resultat és el mateix, però almenys es queden tranquils amb ells mateixos i amb la plena confiança de que la Pachamama els escoltarà, els respectarà i els donarà salut per a ells i per els qui els envolten, inclús per a nosaltres.
Benvinguts al nord, la porta de la amèrica indígena.

Viatge a l'espai

Primer de tot volem demanar perdó per el retràs alhora d'escriure i actualitzar el blog, però em tingut certs problemes tècnics amb internet. I per altre costat volem donar les gràcies a tota la gent que ens escriu, ens saluda o simplement ens segueix!Gràcies.
Doncs, us posarem al dia. Després de la nostra estada a Villa la Angostura i les nostres ganes d'anar cap al nord, i canviar de temperatura, d'ambient,...vam pujar cap a San Juan i vam trobar canvi, i quin canvi!!!al baixar del bus debiem estar a uns 20ºC més de temperatura, calor i sol sofocant i nosaltres vestits d'hivern! Imagineu si fa calor, que en aquesta provincia, els comerços treballen al matí fins les 12h i després no obren fins les 17h o 18h de la tarda, perquè tothom està fent la migdiada!és impossible estar al carrer a aquelles hores, la xafogor és impressionant!(és una Andalucia d'estiu a l'argentina) I de San Juan vam anar cap a Valle Fèrtil, un poblet molt tranquilet, però gràcies a Déu sempre estem enmig dels "barullos" i justament el cap de setmana que nosaltres hi erem hi havia el rally!jeje! boníssim! imagineu tot de cotxes destartalats en plan tunning! Però després de veure l'ambient, que amb unes hores en vam tenir prou, vam passar 3 dies a un hostel on vam trobar gent encantadora! Gràcies per aquests dies a l'Eugenia, la Georgi, la Tamy, la Romina i l'Enilma (en Tiku era l'unic mascle!jeje!) vam fer vida de familia! que ja ens venia de gust, xerrar, piscineta, assados, mates,....com a casa!
Fins que vam decidir marxar, perquè el nostre objectiu era anar a Ischigualasto (Valle de la Luna), i com que nosaltres som una mica tossuts amb el tema tours turístics (i se suposava que era la unica forma d'arribar-hi), ens vam posar a fer dit, a ple dia, durant 6hores, amb una deshidratació considerable (i una consecuent insolació amb febre), i total, ningú ens va agafar, fins que va passar un magnífic bus que ens va portar fins a Baldecitos, a la base del Valle de la Luna. El poble té aquest nom perquè hi ha molta sequera i fins fa uns anys portaven aigua d'altres pobles amb "baldes", ara ja vé una cuba d'aigua diàriament a "hidratar-los"! Imagineu, un poble de 4 casetes, amb zero llum a la nit i per tant amb un cel increïble! Però més increïble va ser conèixer a en Fabian, un noi de La Plata (com no! tots els nostres companys de viatge són de La Plata!), vam sopar junts, vam beure vinet, ens va ensenyar diferents constel·lacions i vam parlar de llibres, música, política,...una nit ben interessant! i ens vam posar dormir amb la tenda muntada dins una habitació d'una casa en obres! ben curiós!
L'endemà pujada cap a Ischigualasto a veure les magniífiques formes que ha creat la mateixa natura amb la pluja i el vent, hi ha un bolet, el famós camp de botxes,...i tot natural! Al ser patrimoni de la humanitat no poden mantenir aquestes formes de cap manera, han de deixar que la propia natura faci el seu curs.
Us posem en situació: La placa tectònica del triàsic (època dels dinosaures) va xocar amb una altra placa, que la va fer aflorar i així és com s'han trobat en tota aquesta zona restes de dinosaures. Els colors d'aquesta zona són molt diferents, són liles, vermells, taronges,... és un paisatge mooolt diferent, increïble, únic! tant únic, que és Patrimoni de la Humanitat!
I l'endemà, amb tot el xou consecuent de fer dit, agafar un bus,...aquestes aventures que tant ens agraden, vam arribar a l'altre parc: Talampaya, també és Patrimoni de la Humanitat, i aquí hi ha unes parets immenses (d'uns 15 pisos d'alçada) de colors vermells, "petroglifos" (pintures rupestres), flora i fauna especial i un tub immens amb un eco increïble i formes tipus Gaudí, creats per la pròpia natura. Quina força que té!
Esperem que disfruteu observant vosaltres mateixos la seva bellesa a les fotos!