Territori indígena.

Després de passar moltíssima calor i de disfrutar de com es disfruta d’un patrimoni de la humanitat vam seguir cap al nord, després d’unes hores de bus, com és habitual, i canviant de provincia per enèssima vegada vam arribar a la provincia de Tucuman, a on l’altitud ja es deixa notar. Provincia que uns quants anys enrere pertanya a Bolivia, i la veritat és que només mantenen la frontera geogràfica, ja que el color de la gent comença a ser molt diferent, el menjar canvia (a millor!), el ritme de vida es més assossegat, etc. En teniem moltes ganes de canvis, teniem ganes de viure un altre xoc cultural, conèixer i sorprendrens de quan és de diferent la gent dins d’un mateix país.
Realment i desde el nostre punt de vista aquí comença la verdadera Argentina, aquesta gent que habita totes les províncies del nord són els argetins, encara que oblidats massa sovint pel seu propi govern, són gent que no és descendent de colonitzadors ni de colonitzats, és gent amb les seves pròpies creences espirituals, balls, inclús idioma, quechuas, aymaras, i un llarg etc de cultures oblidades, encara que no menys importants. Terra indígena.
I allà estavem natrus, moguent-nos com animals de sang freda per no perdre forces degut a la altura, blancs de pell (encara que cremats pel sol), ulls blaus i pèl ros, evidentment això comporta Hello!! Dollars!! Euros!! I na marxant. Ja acostumats per aquestes confusions.
Primer vam arribar a Tafí del Valle, a on es celebrava el Festival del Queso (yuju!!), imagineu, és com si un Nova Zelandés arribés a la fira de l’avet d’Espinelves, molt curiós. Però la veritat és que de formatge poc (yuju!). Vam estar un dia allà i l’endemà cap a Amaixá del Valle, que pertany també a la zona denominada Valle Calchaquie, terra de mamasitas, copleras i evidentment de la Pachamama. I allà el primer cara a cara amb el Carnaval (que el de les zones del nord argentí és el més llarg del món, dura més d’un mes!!!) Quina festa, i quin descontrol. El Carnaval en aquestes zones indígenas encara es manté tradicional, comença amb el desentierro del diablo, fins que s’enterra depenent del poble, al cap d’una setmana o més. I és clar, una cultura religiosa com és aquesta, per tant reprimida de tota llibertat sexual i d’expressió quan es deixa anar el diablo (significa que et posseeix) i que fins que no s’enterra pots fer el que et doni la real gana!! Litres d’alcohol, cervesa, Fernet (beguda d’herbes típicament argentina i que fot unes gleves…), alcohol de 95º (és més económic), tothom amb les cares pintades i etc. Desinhibició, vaja!! La festa comença cada dia al migdia i acaba a les 4h de la matinada, amb comparses tocant Chacareras, cumbies i candombe, i cada una amb les seves pròpies coplas (cants o poemes cantats i de caire sagrat, canten a la Pachamama). Amb dos dies en vam tenir ben bé proa. I a més sabent que ara i fins que no entréssim a Bolivia a cada poble que anèssim ens trobariem el mateix. Bufff.
La paraula Carnaval de vegades confón, ja que nosaltres el vivim d’una altra manera i amb significat zero. En aquestes zones tot i el descontrol i les borratxeres es respira un aire de respecte, culte i diversió sana, cantant sempre música tradicional per no fer desaparèixer unes cultures ancestrals i oferint les seves vides i tot el que tenen a la Pachamama, i encara que hagi sigut un any fatal pel que fa al clima, cultius i plagues ells continuen donant gràcies a la Pachamama perquè l’any següent sigui millor i així tinguin forces per continuar defensant la seva manera de ser davant la nostra. I tot això ho fan sense cartes al editor, ni Sindics de Greuges, ni Internet, ni sms, ni llum, ni aigua. Potser el resultat és el mateix, però almenys es queden tranquils amb ells mateixos i amb la plena confiança de que la Pachamama els escoltarà, els respectarà i els donarà salut per a ells i per els qui els envolten, inclús per a nosaltres.
Benvinguts al nord, la porta de la amèrica indígena.