Pujant cap al nord

Després de la nostra magnífica estadia a El Chaltén, dormint al costat del "megamonstre" Fitz Roy, i després d'unes 4 horetes de caminata per baixar, vam agafar un bus de 30h! sí senyors!el nostre pròxim destí era Esquel i tothom ens va recomenar (tant gironins com argentins) que agafessim el bus que pujava per la ruta 3 (la ruta de la costa), però nosaltres que som més xulos que un 8 i més tossuts que una banya de marrà, vam decidir pujar per la ruta 40 (la ruta de la cordillera), "camino de puro ripio", un camí de carros vaia! i realment va ser increïble, estar enmig de res, amb el "trucutru" del bus, amb la incapacitat lògica de veure pelis o escoltar música, ja que no funciona cap tipus d'aparell electrònic, envoltat d'israelites (mira que són cridaners!!!), amb una calor increïble i amb un bus tipus 4x4 amb rodes de tacos i una protecció als vidres tipus furgonetes antiavalots, en aquest cas antipedres, imagineu-vos-ho! recomenable al 100x100!i guaita tu, anar fent camí, fins arribar a Esquel, on vam trobar un hostel amb jefes vascos al centre de la ciutat, ens hi vam trobar com a casa, dos dies allà de descans total, i, apala, com aquell que és boig, torna a agafar els trastets i cap al Parc Nacional Los Alerces. Alerce en mapuche (ara ja estem en terra de mapuches), significa avi, es així perquè aquest tipus d'arbres són milenaris. És increïble veure'ls, són immensos de diàmetre i d'altura, i estar en un bosc d'aquests et sents tant petit!a més a més amb el pes que tenen, el vent que fa i les nevades de l'hivern, n'hi ha moltíssim de caiguts i et passes el rato saltant-los, pujant'hi a sobre,....com nens petits!i per altre costat hi ha uns altres arbres que són els Arrayanes, són d'un color canyella amb taques blanques, creixen prop de l'aigua, tenen menys altura, menys diàmetre, la temperatura més baixa del normal i creixen a manats, com els espàrrecs!Diuen que Walt Disney es va inspirar en la pel·lícula Bambi, recordeu com eren els arbres???doncs són exactament iguals! Doncs allà ens vam quedar un parell de dies acampats, al costat d'un riuet on ens vam banyar (uf!ja podem dir que ens em banyat a la Patagònia amb aigua de glaciar, per tenir un cobriment de cor!) i envoltats de tàbacs!
I anar pujant, ara li tocava el torn a El Bolsón, el poble dels hippies argentins per excelència!i com ja sabeu, aquests llocs són tant hippies que acaben siguent pijipies! i així va ser! mercats d'artesania, concerts a l'aire lliure i tots els pijos passant el dia a comprar cosetes a aquests nois "poiosos" que fan coses manuals!oh ca macu!Nosaltres vam decidir parar durant tres dies aquí, i llegir, fer platjeta (als llacs) i menjar, sobretot menjar! necessitavem recuperar pes! sobretot en tiku, que sinó vigilo d'aquí a quatre dies no el veuré!i si senyors, bona cuina durant uns dies i recuperats!
I seguint la nostra ruta vam arribar a San Carlos de Bariloche, aquest és el poble més turístic de tota la cordillera, tant a l'hivern per esquiar com a l'estiu per fer caminates, i com ja se sap, en els llocs més turístics és on et costa més fer la teva, perquè tot vé ben organitzadet! preguntant a tres o quatre llocs d'informació al final ens en vam sortir,vam preparar quatre cosetes i de ruta s'ha dit(qui ho diria, nosaltres caminar tant!), aquest cop cap al Cerro Catedral (refugio Frey), "relindo"!una caminata guapa, més dura que la del Fitz Roy, més calor, més desnivell, més tot! però arribar allà dalt, banyar-nos al llac envoltats de muntanyes, acampar a sota uns arbres amb vistes a la vall i nit de lluna plena, que més podiem demanar!brutal!
El problema va aparèixer després, com ja us deiem abans, és un lloc de trekking per excelència, hi ha deu mil excursions i tothom et diu que no et pots perdre això, que no et pots perdre allò, que tot es tant increïble, i que blablabla, però és que és tant difícil poder-ho fer tot, i teníem tantes ganes de començar a pujar cap al nord d'argentina, que tal i com vam baixar del Frey, vam agafar un bus cap a Villa La Angostura a fer una visita "relámpago" d'un parell de dies i cap amunt s'ha dit, ja n'hi ha prou de caminates! No estem fets per això!

El Chaltén: Fitz Roy

Ja estem a l'alta muntanya, pura Cordillera Andina i a on diuen els argentins, de El Chaltén, que és "la capital nacional del trekking", i realment no n'hi ha per menys.

El Chaltén està situat a uns 500 km al nord de El Calafate (Perito Moreno), a on els andes es comencen a elevar descontroladament. És un poble molt jove, d'uns 25 anys d'edat i encara està a mig fer, falten serveis i hi viu poca gent, per sort i de moment, esperem que no ho destrueixin estirant més el braç que la màniga, en quan a explotació turística es refereix. La sort és que al ser un poblet dins del Parc Nacional Los Glaciares (el mateix on trobem el Perito, però a la zona nord) el govern només ha cedit unes poques hectàreas per desenvolupar el turisme, així que esperem segueixin com fins ara. Ja que a part de ser un lloc únic en quant a fauna i vegetació (hi viuen espècies en perill d'extinció), hi ha la massa de Gel Continental, d'aquí tota la quantitat de glaciars que hi ha, i per tant, sumant les masses de gel dels pols del nostre planeta i d'altres més petites ens subministren la major part de l'aigua que tenim.

El poble en sí és màgic, té com una cosa especial, l'entorn, l'ambient, les muntanyes, rius, etc. i el més important és que no hi va el turisme en massa, sino que només hi anem la gent interessada en caminar i visitar el principal atractiu del lloc, el monte Fitz Roy de 3450m.

Per tant només es veuen escaladors folls, muntanyencs que s'han vist atrapats per l'encant i les infinites possibilitats i un català que com a bon català va descobrir en aquest poble una important font d'ingressos i aquí es va quedar, amb el seu "super" (tipus la Jonquera) ple de souvenirs de vés a saber d'on i el seu restaurant de tapes varies i truites a la francesa, titulat "La senyera". I és que els catalans som pocs, però no sé com ens ho fotem, que allà a on anem en trobem. I res, ens vam carregar la motxilla amb els estris de muntanya i camina que caminaràs, unes 4 horetes amb poc pendent, fins que arribes a la base del Fitz Roy a uns 1500msnm i et trobes davant teu una paret totalment vertical i de pedra congelada de 2000m, alucinant!!!! El problema és que poques vegades al mes es pot veure el cim de la muntanya, sempre està tapat per uns núvols espesos que sembla que els hi posin expressament; pot estar el cel totalment clar amb un sol que rebenta les pedres i tens un núvol tapant, com si fos el Canal plus.

Allà ens vam quedar un parell de dies, acampats lliurement pel bosc intacte i humit, morts de fred, tot s'ha de dir, tot i les malles tèrmiques que portem, i és que al matí ens aixecavem , miravem amunt i estava tot enfarinat.

Vam fer un parell de caminadetes pel Fitz Roy, cansats com mai i vam estar observant els escaladors, que portaven acampats més d'una setmana esperant a que el temps millorés per poder escalar aquest gegant de pedra. Estan acampats a un lloc especial per a ells, suposem que per concentració, i tenen uns campaments tipus Everest, com als reportatges tu!!!! Tot de tendes com la peli de E.T. i ple de persones escardalenques com una canya de pescar, sèries i sanes i tot s'ha de dir, amb el cervell una mica enbardissat, perquè jo no em poso allà per res del món.

I l'últim dia, com és normal en qualsevol rondalla, és va fer la llum, després d'un dia de tempesta vam sortir de la tenda i allà estava, el cim nevat del Fitz Roy, la muntanya més alta de la Patagònia, esperant a èsser desvirgada per uns 20 escaladors d'èlit de tot el món, entre ells un vasc, evidenment, que corrien rient cap al següent campament a unes 6h caminant pel gel i llavors si veien que la pedra era bona encara els hi quedaven unes 40h d'escalada, combinant gel i roca, dormint penjats d'una corda o fins i tot cavant unes coves dins el gel per poder-se resguardar. Els nostres més sincers respectes cap a ells, admirables.

I tot xinu xanu, i concients de la nostra bona sort, que ens està acompanyant durant tot el viatge, vam anar baixant fins al poble per un altre camí, amb la sensació que no ets ningú comparat amb la inmensitat, en aquest cas, del Andes.

Aclariments

Ei, familiars, amics i amigues, coneguts i conegudes ja està el blog actualitzat quasi fins a dia d'avui, ens falta una setmana, que ja vindrà, de moment teniu feina , perdoneu pel mega escrit que he penjat de la Patagònia, tenia el mono.
Abans de res, resolent les peticions de que volieu més fotos, a l'esquerra veureu Fotos varies, són fotos que anirem penjant a poc a poc a una pàgina de Flickr, per els que no ho sabeu, és una pàgina per penjar-hi fotos gratuïtament, fins a un límit, per això, les fotos que hi han ara potser que les borrem i en posem de noves per poder tenir capacitat i no haver de pagar, pu lu tant, mireu-les quan abans millor si no desepareixeran abans de mirar-les. Les fotos surten bastant petites perquè la pàgina es carregui més ràpid, però si cliqueu sobre la foto se us obrirà una altra pàgina a on les podreu ampliar i mirar amb deteniment. Vale???
I uns petits aclariments:
- Els escrits els fem tant l'Anna com jo i els pengem tal qual, sense seguir una pauta literària en concret, cadascú la seva.
- Les faltes d'ortogràfia són les que hi ha, de vegades les repassem, però quan internet surt molt car o quan tenim a 10 nens al costat jugant a jocs on-line de sang i fetge mentre criden i s'insulten no les repassem i surt com surt.

I això va per els escrits que publico jo, a vegades poso comentaris o definicions en plan de riure que solen anar dirigits a gent que hem conegut o situacions inusuals viscudes, que ningú s'ofengui!!!, en cap moment "acollono" a ningú amb mala intenció o me'n ric de maneres de fer gratuïtament, és per fer que els escrits siguin més amèns i perquè no en sé més.
Per sobre de tot respecte.

Lo dicho.

El Yetty argentí: Perito Moreno

Què dir! Increïble! Tothom en parla com típica cosa a visitar,però, fins que no hi arribes i no hi ets al davant no pots arribar a entendre la grandiositat i l’espectacularitat d’aquesta bellesa de la naturalesa! No s’ha de visitar perquè tothom ho visita, sino perquè és una meravella de la naturalesa! Són 50 km de gel permanent amb un moviment diari de 40 cm i 5 km de paret frontal. Ens vam aixecar a El Calafate a les 6 del matí, perquè la ciutat queda separada del parc nacional uns 80 km, i de camí, tot fent uns “mates” se’ns creuen tot tipus d’animals mentre va sortint el sol, anar passant per curves i més curves, fins que de cop i a la llunyania apareix ell, el Perito Moreno!Vam arribar cap a quarts de vuit del matí, abans de que obrissin el parc,i per tant, tampoc vam pagar entrada; estar sols allà davant, crec que va ser el millor i més recomenable, el soroll que fa aquesta “bèstia” és constant, com si fos un síndria que es va trencant a poc a poc, a vegades ho veus, perquè cau un tros de gel de la paret frontal, però moltes de les vegades només ho sents, perquè és un moviment des de dins. Ens hi vam passar unes 8h, i no te’n canses mai!és com el foc, el moviment constant que té, et fa enganxar a ell, i si marxes un moment a la que tornes a mirar-lo ja ha canviat! Segons el vas mirant vas perdent la consciencia de la magnitud del glaciar, però quan veus que una petita bola de gel cau a l’aigua i fa un soroll increïble amb un retràs de 3 ó 4 segons et dones compte de lo gegant que és i de lo lluny que estàs de l’aigua! Si el tros de gel que cau és considerablement gros, el soroll que fa es pot sentir a 100 km de distància del glaciar.
Aquesta gran visita també la vam fer conjuntament amb en Dani, ell va anar a fer un trekking de 5 hores per sobre el glaciar, on va al·lucinar! Gràcies Dani per aquests dies de ruta!
Realment increïble.

La fi del món: Ushuaia

L’últim noi que ens va agafar durant la nostra ruta d’autoestopistes, en Dani, de La Plata, va ser el nostre company de viatge durant una setmana. Nosaltres tres i la furgo!Vam arribar un dia ben tard a la nit i va anar a buscar un lloc on poder descansar bé, portavem dies voltant i voliem descansar bé per disfrutar de la terra de la fi del món. Estava quasi tot ocupat i només vam poder dormir nosaltres dos, però l’endemà ja hi havia lloc per tots tres!Ushuaia ens va recordar a Andorra però amb aigua!Ciutat de muntanya al costat del mar! Veniem de la costa amb unes temperaturas còmodes i vam arribar aprop de l’Antartida amb una fred bastant considerable, pero ben abrigadets cap a veure el Glaciar Martial, una bona caminadeta, és una zona amb pistes d’esquí, per tant, vam pujar amb telecadira i després d’una pujada d’una hora vam arribar a caminar sobre la neu, el que ells li diuen glaciar, peró que és simplement un trosset de neu permanent (un enganya-guiris,…). Però bé, paisatges idílics tipus nòrdics, llacs, verdor, arbres diferents; ja teniem ganes de trobar-nos de cara amb els Andes, sentiem la necessitat de veure muntanyes, la pampa i l’inici de la patagonia eren d’una planuria massa infinta per el que nosaltres estem acostumats.
Com a curiositat, cal saber que aquesta ciutat es va començar a construir per pressos, s’inicia la ciutat amb una pressó d’alta seguretat (tipus La Roca)i a partir d’aquí es forma la ciutat d’Ushuaia. Cal anar a veure aquest museu, anomenat El Presidio, hi ha molta informació interessant sobre la ciutat, sobre els diferents pressos, sobre l’Antàrtida i tots els vaixells que hi han naufragat i tots els que hi han arribat per poder-la estudiar i hi ha una ala de la pressó que l’han mantingut tal i com la van trobar, amb la mateixa temperatura, olors i escrits a les parets de les diferents cel·les. Molt recomenable.
I l’endemà va anar al Parc Nacional Tierra del Fuego, on vam entrar com a argentins, gràcies a en Dani i al nostre mudisme, on vam estar passejant i observant els diferents treballs dels castors i disfrutant del verd i la muntanya.
Benvinguts a la cordillera andina.

Vagant per la Patagónia.

La patagònia rep el seu nom dels patagons, nadius vistos per primer cop pels primers espanyols a desembarcar a la costa atlàntica. Es creu que l'origen del terme "patagón" es deu a que Ernesto de Magallanes al veure el primer nadiu de la zona i descobrir que eren alts, amb els peus grans i lletjos li va posar el nom de Pataghon, un gegant personatge literari d'una novel·la de cavalleries a la qual Magallanes n'era aficionat. D'aquí el terme "Tierra de Patagones" o simplement Patagonia.
La Patagónia argentina té una superfície de 1.768.165 Km2, és a dir, quasi tres vegades la superfície d'Espanya i a l'hivern té una densitat de població de 1 habitant per quilòmetre quadrat. Bufff.
Doncs allà estem, disposats a recòrrer tal quantitat de quilómetres fent dit, el nostre objectiu és Tierra del Fuego, en concret Ushuaia.
Després de deixar el cotxe de lloguer a Puerto Madryn ens dirigim a la primera estació de servei de la Ruta 3, la que segueix la costa, per parar el dit i abandonar-nos a la sort i a la bona intenció dels argentins.
Pasem unes hores allà fora, amb una cleca de ca'l déu i una paciència encara més gran, i finalment es para un camió i diu que ens carrega i ens porta fins a Comodoro Rivadavia, i ben contents acceptem, ja que veiem que serà impossible arribar d'una sola tirada.
El camioner que ens recull és un tiu ben extrany, en principi els camioners recullen als viatgers per no anar sols, ja que són capaços de viatjar infinitat d'hores sense parar en una carretera que és totalment recte i al voltant no hi ha res de res, i així els distreus i els hi dones conversa mentre pixen dins una ampolla de plàstic. Doncs aquest no, no deia ni piu, si, no, si, no i prou. Per colmo s'anava adormint, i és que portava més de 24h al volant; aprofitava les rectes infinites, d'uns 200 Km, per tancar els ulls durant uns minuts, de tant en tant obria un ull, veia que tot estava igual i els tornava a tancar!!!! Increïble, em vai quedar sense ungles. Va caure la nit, va parar just abans d'arribar al nostre destí, amb uns seus col·legues camioners, i al cap de 10 min.torna tot gratant-se el nas, pàlid, nerviós i amb una xerrera que flipes. Suposadament cocaïna.
Al cap de mitja horeta ens deixa, suposo que encara deu conduïr.
No sabem a on dormir, així que "ni cortos ni perezosos" agafem la tenda i la plantem just al costat d'una estació de servei, al mig de la ciutat! Com si Plaça Catalunya fos un camping.jejeje
L'endemà ens recull un cotxe i ens porta a un poblet desertic, Fitz Roy, allà ens recull un altre camió i ens deixa a Puerto San Julian i allà, ja a la tarda, un altre camió, que abans de pujar ens dona una tovallola, una pastilla de sabó i un pot de desodorant en esprai i ens obliga a rentar-nos abans d'entrar. Sense comentaris. És en aquests moments quan te n'adones que res és normal. A part d'això el conductor i els seu acompanyant són de lux, ell sense dents de tant mastegar fulles de coca i l'acompanyant un nen de 27 anys un pèl crescudet.
Que si havien estat treballant al Dakar (no hem vist res, per cert), que si darrere les nostres esquenes teniem no sé quants mils de quilos de Dinamita, etc. A cada forat de la carretera resavem el que sabiem i confiavem que tal quantitat d'explosius no fessin reacció.
Aquest parell es dirigien a unes mines d'or a on ells mateixos havien de detonar la dinamita, imagineu-vos el calibre del personal.
Ens passem l'estona xerrant i prenent Mate, ens conviden a sopar al camió i dormim al llit del camió, sisi....el que sempre t'imagines ple de merda i amb fotos marranes enganxades amb tota la intenció del món. Aquest no era el cas, era un catre pulcrament net i còmode.
No sé si heu viatjat mai en camió però és una experiència inolvidable i antològica, asseguts en el llit del darrera i des de tant amunt, fent senyals al col·legues de gremi i dient "Charlie" per l'emisora et creus el master del quitrà, de veritat.
Es fa de dia, ens despertem al llit del camió i el tiu ja condueix, portava com unes 30h "manejando" i n'ha dormit unes 4, a espanya li donen un nobel fijo.
Ens deixa i al cap de pocs quilómetres caminant ens "levanta" una dona policia molt amable, que ens deixa a Rio Gallegos. Ens anem acostant.
Llavors un camioner chilè ens dona un cop de mà i diu que ens porta més enllà de la frontera amb Chile (frontera que has de passar per anar a Tierra de Fuego, el nostre destí). Així que tot parlant de política, explicar per enèssima vegada a què ens dedicàvem, què és la fisioteràpia i el perquè no estavem casats i no teniem dos milions de fills arribem a la frontera amb Xile, primer la sortida d'Argentina i després l'entrada a Xile, una cua interminable, ens hi posem i al cap d'una estona el camioner ens fa una senyal i ens fa passar per una zona exclusiva de transportistes internacionals, ens sellen els visats i ja estem dintre, sense preguntes, ni cues, ni registres i amb aliments prohibits d'entrar a la zona amagats sota el seient de camioner, jijijijiji.
Ens deixa, recuperem el nostre aliment i perduts en la inmensitat i soletat de l'entorn desèrtic esperem alguna altra ànima caritativa, cada cop més difícil de trobar "en estos lares". Comença a ploure i fot un vent que et fa caure, literalment, riute'n de la Tramuntana. I ens carrega un noi, en Daniel, un argentí de vacances que viatja sol amb la seva Express a on hi fa vida.
Amb ell pugem al ferri i creuem l'Estret de Magallanes (una cosa que feia temps que desitjavem fer) gratis, free. I després de quatre hores conduint per un camí de carros tornem a trobar-nos amb la frontera, primer de sortida de Xile i seguida la d'entrada a Argentina, altre cop. Això és degut a la mala llet que hi ha entre argentins i xilens, palpable ràpidament conversant amb gent del carrer, i les autoritats posen totes aquestes fronteres i tots aquests sous de funcionaris inútilment, com que Xile és un lloc de pas per anar a la zona turística per excelència d'Argentina no enquitrana la carretera de 400 km, etc. Qual mainada se tratara.
Bla bla bla i al final arribem a Ushuaia, capital de província de Tierra del Fuego, Islas del Pacífico Sur i Antártida.
Tres dies, dos nits i més de 2300 km compartits amb gent sorprenent, paisatges sorprenents i una sensació de realització important.
Ho hem aconseguit i la nostra paciència i serenitat no han defallit, ans el contrari, ens n'hem adonat que som capaços de qualsevol cosa, nosaltres i tots.