.jpg)
.jpg)
La patagònia rep el seu nom dels patagons, nadius vistos per primer cop pels primers espanyols a desembarcar a la costa atlàntica. Es creu que l'origen del terme "patagón" es deu a que Ernesto de Magallanes al veure el primer nadiu de la zona i descobrir que eren alts, amb els peus grans i lletjos li va posar el nom de Pataghon, un gegant personatge literari d'una novel·la de cavalleries a la qual Magallanes n'era aficionat. D'aquí el terme "Tierra de Patagones" o simplement Patagonia.
La Patagónia argentina té una superfície de 1.768.165 Km2, és a dir, quasi tres vegades la superfície d'Espanya i a l'hivern té una densitat de població de 1 habitant per quilòmetre quadrat. Bufff.
Doncs allà estem, disposats a recòrrer tal quantitat de quilómetres fent dit, el nostre objectiu és Tierra del Fuego, en concret Ushuaia.
Després de deixar el cotxe de lloguer a Puerto Madryn ens dirigim a la primera estació de servei de la Ruta 3, la que segueix la costa, per parar el dit i abandonar-nos a la sort i a la bona intenció dels argentins.
Pasem unes hores allà fora, amb una cleca de ca'l déu i una paciència encara més gran, i finalment es para un camió i diu que ens carrega i ens porta fins a Comodoro Rivadavia, i ben contents acceptem, ja que veiem que serà impossible arribar d'una sola tirada.
El camioner que ens recull és un tiu ben extrany, en principi els camioners recullen als viatgers per no anar sols, ja que són capaços de viatjar infinitat d'hores sense parar en una carretera que és totalment recte i al voltant no hi ha res de res, i així els distreus i els hi dones conversa mentre pixen dins una ampolla de plàstic. Doncs aquest no, no deia ni piu, si, no, si, no i prou. Per colmo s'anava adormint, i és que portava més de 24h al volant; aprofitava les rectes infinites, d'uns 200 Km, per tancar els ulls durant uns minuts, de tant en tant obria un ull, veia que tot estava igual i els tornava a tancar!!!! Increïble, em vai quedar sense ungles. Va caure la nit, va parar just abans d'arribar al nostre destí, amb uns seus col·legues camioners, i al cap de 10 min.torna tot gratant-se el nas, pàlid, nerviós i amb una xerrera que flipes. Suposadament cocaïna.
Al cap de mitja horeta ens deixa, suposo que encara deu conduïr.
No sabem a on dormir, així que "ni cortos ni perezosos" agafem la tenda i la plantem just al costat d'una estació de servei, al mig de la ciutat! Com si Plaça Catalunya fos un camping.jejeje
L'endemà ens recull un cotxe i ens porta a un poblet desertic, Fitz Roy, allà ens recull un altre camió i ens deixa a Puerto San Julian i allà, ja a la tarda, un altre camió, que abans de pujar ens dona una tovallola, una pastilla de sabó i un pot de desodorant en esprai i ens obliga a rentar-nos abans d'entrar. Sense comentaris. És en aquests moments quan te n'adones que res és normal. A part d'això el conductor i els seu acompanyant són de lux, ell sense dents de tant mastegar fulles de coca i l'acompanyant un nen de 27 anys un pèl crescudet.
Que si havien estat treballant al Dakar (no hem vist res, per cert), que si darrere les nostres esquenes teniem no sé quants mils de quilos de Dinamita, etc. A cada forat de la carretera resavem el que sabiem i confiavem que tal quantitat d'explosius no fessin reacció.
Aquest parell es dirigien a unes mines d'or a on ells mateixos havien de detonar la dinamita, imagineu-vos el calibre del personal.
Ens passem l'estona xerrant i prenent Mate, ens conviden a sopar al camió i dormim al llit del camió, sisi....el que sempre t'imagines ple de merda i amb fotos marranes enganxades amb tota la intenció del món. Aquest no era el cas, era un catre pulcrament net i còmode.
No sé si heu viatjat mai en camió però és una experiència inolvidable i antològica, asseguts en el llit del darrera i des de tant amunt, fent senyals al col·legues de gremi i dient "Charlie" per l'emisora et creus el master del quitrà, de veritat.
Es fa de dia, ens despertem al llit del camió i el tiu ja condueix, portava com unes 30h "manejando" i n'ha dormit unes 4, a espanya li donen un nobel fijo.
Ens deixa i al cap de pocs quilómetres caminant ens "levanta" una dona policia molt amable, que ens deixa a Rio Gallegos. Ens anem acostant.
Llavors un camioner chilè ens dona un cop de mà i diu que ens porta més enllà de la frontera amb Chile (frontera que has de passar per anar a Tierra de Fuego, el nostre destí). Així que tot parlant de política, explicar per enèssima vegada a què ens dedicàvem, què és la fisioteràpia i el perquè no estavem casats i no teniem dos milions de fills arribem a la frontera amb Xile, primer la sortida d'Argentina i després l'entrada a Xile, una cua interminable, ens hi posem i al cap d'una estona el camioner ens fa una senyal i ens fa passar per una zona exclusiva de transportistes internacionals, ens sellen els visats i ja estem dintre, sense preguntes, ni cues, ni registres i amb aliments prohibits d'entrar a la zona amagats sota el seient de camioner, jijijijiji.
Ens deixa, recuperem el nostre aliment i perduts en la inmensitat i soletat de l'entorn desèrtic esperem alguna altra ànima caritativa, cada cop més difícil de trobar "en estos lares". Comença a ploure i fot un vent que et fa caure, literalment, riute'n de la Tramuntana. I ens carrega un noi, en Daniel, un argentí de vacances que viatja sol amb la seva Express a on hi fa vida.
Amb ell pugem al ferri i creuem l'Estret de Magallanes (una cosa que feia temps que desitjavem fer) gratis, free. I després de quatre hores conduint per un camí de carros tornem a trobar-nos amb la frontera, primer de sortida de Xile i seguida la d'entrada a Argentina, altre cop. Això és degut a la mala llet que hi ha entre argentins i xilens, palpable ràpidament conversant amb gent del carrer, i les autoritats posen totes aquestes fronteres i tots aquests sous de funcionaris inútilment, com que Xile és un lloc de pas per anar a la zona turística per excelència d'Argentina no enquitrana la carretera de 400 km, etc. Qual mainada se tratara.
Bla bla bla i al final arribem a Ushuaia, capital de província de Tierra del Fuego, Islas del Pacífico Sur i Antártida.
Tres dies, dos nits i més de 2300 km compartits amb gent sorprenent, paisatges sorprenents i una sensació de realització important.
Ho hem aconseguit i la nostra paciència i serenitat no han defallit, ans el contrari, ens n'hem adonat que som capaços de qualsevol cosa, nosaltres i tots.
La Patagónia argentina té una superfície de 1.768.165 Km2, és a dir, quasi tres vegades la superfície d'Espanya i a l'hivern té una densitat de població de 1 habitant per quilòmetre quadrat. Bufff.
Doncs allà estem, disposats a recòrrer tal quantitat de quilómetres fent dit, el nostre objectiu és Tierra del Fuego, en concret Ushuaia.
Després de deixar el cotxe de lloguer a Puerto Madryn ens dirigim a la primera estació de servei de la Ruta 3, la que segueix la costa, per parar el dit i abandonar-nos a la sort i a la bona intenció dels argentins.
Pasem unes hores allà fora, amb una cleca de ca'l déu i una paciència encara més gran, i finalment es para un camió i diu que ens carrega i ens porta fins a Comodoro Rivadavia, i ben contents acceptem, ja que veiem que serà impossible arribar d'una sola tirada.
El camioner que ens recull és un tiu ben extrany, en principi els camioners recullen als viatgers per no anar sols, ja que són capaços de viatjar infinitat d'hores sense parar en una carretera que és totalment recte i al voltant no hi ha res de res, i així els distreus i els hi dones conversa mentre pixen dins una ampolla de plàstic. Doncs aquest no, no deia ni piu, si, no, si, no i prou. Per colmo s'anava adormint, i és que portava més de 24h al volant; aprofitava les rectes infinites, d'uns 200 Km, per tancar els ulls durant uns minuts, de tant en tant obria un ull, veia que tot estava igual i els tornava a tancar!!!! Increïble, em vai quedar sense ungles. Va caure la nit, va parar just abans d'arribar al nostre destí, amb uns seus col·legues camioners, i al cap de 10 min.torna tot gratant-se el nas, pàlid, nerviós i amb una xerrera que flipes. Suposadament cocaïna.
Al cap de mitja horeta ens deixa, suposo que encara deu conduïr.
No sabem a on dormir, així que "ni cortos ni perezosos" agafem la tenda i la plantem just al costat d'una estació de servei, al mig de la ciutat! Com si Plaça Catalunya fos un camping.jejeje
L'endemà ens recull un cotxe i ens porta a un poblet desertic, Fitz Roy, allà ens recull un altre camió i ens deixa a Puerto San Julian i allà, ja a la tarda, un altre camió, que abans de pujar ens dona una tovallola, una pastilla de sabó i un pot de desodorant en esprai i ens obliga a rentar-nos abans d'entrar. Sense comentaris. És en aquests moments quan te n'adones que res és normal. A part d'això el conductor i els seu acompanyant són de lux, ell sense dents de tant mastegar fulles de coca i l'acompanyant un nen de 27 anys un pèl crescudet.
Que si havien estat treballant al Dakar (no hem vist res, per cert), que si darrere les nostres esquenes teniem no sé quants mils de quilos de Dinamita, etc. A cada forat de la carretera resavem el que sabiem i confiavem que tal quantitat d'explosius no fessin reacció.
Aquest parell es dirigien a unes mines d'or a on ells mateixos havien de detonar la dinamita, imagineu-vos el calibre del personal.
Ens passem l'estona xerrant i prenent Mate, ens conviden a sopar al camió i dormim al llit del camió, sisi....el que sempre t'imagines ple de merda i amb fotos marranes enganxades amb tota la intenció del món. Aquest no era el cas, era un catre pulcrament net i còmode.
No sé si heu viatjat mai en camió però és una experiència inolvidable i antològica, asseguts en el llit del darrera i des de tant amunt, fent senyals al col·legues de gremi i dient "Charlie" per l'emisora et creus el master del quitrà, de veritat.
Es fa de dia, ens despertem al llit del camió i el tiu ja condueix, portava com unes 30h "manejando" i n'ha dormit unes 4, a espanya li donen un nobel fijo.
Ens deixa i al cap de pocs quilómetres caminant ens "levanta" una dona policia molt amable, que ens deixa a Rio Gallegos. Ens anem acostant.
Llavors un camioner chilè ens dona un cop de mà i diu que ens porta més enllà de la frontera amb Chile (frontera que has de passar per anar a Tierra de Fuego, el nostre destí). Així que tot parlant de política, explicar per enèssima vegada a què ens dedicàvem, què és la fisioteràpia i el perquè no estavem casats i no teniem dos milions de fills arribem a la frontera amb Xile, primer la sortida d'Argentina i després l'entrada a Xile, una cua interminable, ens hi posem i al cap d'una estona el camioner ens fa una senyal i ens fa passar per una zona exclusiva de transportistes internacionals, ens sellen els visats i ja estem dintre, sense preguntes, ni cues, ni registres i amb aliments prohibits d'entrar a la zona amagats sota el seient de camioner, jijijijiji.
Ens deixa, recuperem el nostre aliment i perduts en la inmensitat i soletat de l'entorn desèrtic esperem alguna altra ànima caritativa, cada cop més difícil de trobar "en estos lares". Comença a ploure i fot un vent que et fa caure, literalment, riute'n de la Tramuntana. I ens carrega un noi, en Daniel, un argentí de vacances que viatja sol amb la seva Express a on hi fa vida.
Amb ell pugem al ferri i creuem l'Estret de Magallanes (una cosa que feia temps que desitjavem fer) gratis, free. I després de quatre hores conduint per un camí de carros tornem a trobar-nos amb la frontera, primer de sortida de Xile i seguida la d'entrada a Argentina, altre cop. Això és degut a la mala llet que hi ha entre argentins i xilens, palpable ràpidament conversant amb gent del carrer, i les autoritats posen totes aquestes fronteres i tots aquests sous de funcionaris inútilment, com que Xile és un lloc de pas per anar a la zona turística per excelència d'Argentina no enquitrana la carretera de 400 km, etc. Qual mainada se tratara.
Bla bla bla i al final arribem a Ushuaia, capital de província de Tierra del Fuego, Islas del Pacífico Sur i Antártida.
Tres dies, dos nits i més de 2300 km compartits amb gent sorprenent, paisatges sorprenents i una sensació de realització important.
Ho hem aconseguit i la nostra paciència i serenitat no han defallit, ans el contrari, ens n'hem adonat que som capaços de qualsevol cosa, nosaltres i tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada