Rompe corazon....i areveure Argentina!

Sortint d'Amaichá, amb el cor en un puny, moltes experiències mai viscudes fins ara.
I penses, i què més ens poden ensenyar?
Ens n'anem cap a la Quebrada Humahuaqueña, un altre patrimoni de la humanitat (Argentina en té 8, en falten 2 que ja cauran) direcció al primer poble, Purmamarca, poblet indígena, encara que turístic, molt i molt preciós, una d'aquells llocs que quan hi ets té un no sé què que et fa sospirar; poblet a on es contempla El Cerro de los 7 colores, vestigi del triàsic a on cada color de la muntanya, a capes, correspon a una època d'aquest període de fa molts milions d'anys. Realment espectacular, es poden distingir tots els colors a la perfecció i crea una atmósfera molt pintoresca al poblet.
A Purmamarca ja s'havia acabat el carnaval, millor!!, així que vam disfrutar amb molta calma de l'entorn, de la música en viu i dels amics que vam fer durant aquests tres dies.
Després del descans ens vam dirigir cap a Tilcara, dins de la mateixa Quebrada. És un poble una mica més gran que Purmamarca, i no tant turístic. Poble a on es pot disfrutar de la visita a unes runes d'un poblat indígena tribal, amb les seves casetes i places rituals. I sense voler vam conèixer a en Javi i la Silvina, que sense saber-ho ens acompanyaran durant quatre dies a Humahuaca. Al millor carnaval, o si més no, el més concorregut de tots els carnavals de caire indígena i folklóric que es fan al nord.
Arribem a Humahuaca, poble que dona nom a la quebrada en qüestió i que és la ciutat capital de la regió; tot buscant allotjament coneixem a en Miguel que ens porta al seu hostel, economic i amb molt bona "onda", i vés per on (i ja no crec en les casualitats) que en Miguel forma part d'una comparsa carnavalera, los Rompecorazones, i ens convida a la seva festa "privada", ja no hi ha marxa enrera!!! Van ser dos dies de molta i molta festa, bebent molt de vi (tetra brick), alcohol de 96º servit en un melo partit per la meitat i com es habitual en aquestes regions andines, mastegant coca, de gust amarg i on les fulles desprenen el que seria la coca vulgarment coneguda i la boca s'adorm durant una bona estona. No està dolenta, però veient les boques dels consumidors habituals val més que no en masteguem gaire. En fin, ben bé no sabem què s'habia de visitar a Humahuaca, ens hi voliem parar durant dos dies i al final en van ser quatre, i és que la gent ens va abraçar amb molta força i ens van tracatar com si fóssim del poble de tota la vida, convidant-nos a enterrar "el diablo", ceremónia que preferim no explicar les emocions viscudes ni mostrar les escasses fotos que ens van deixar fer, per respecte. Aquesta ceremónia ancestral ens ha calat molt a dins, i entre els pocs afortunats que hi vam poder assistir coincidim en que és la cosa més espectacular i emocionant mai viscuda, i que els verdaders patrimonis de la humanitat estan en la humanitat de cada un de nosaltres, només falta que la volguem compartir.
Després del millor carnaval de les nostres vides era hora de arrencar el vol, conservant com sempre les millors sensacions viscudes i deixant de banda les dolentes, i un cop emplenada la llibreta de direccions de correu de les amistats fetes en poques hores (i no per això menys intenses que les altres) vam agafar un "colectivo" cap a la frontera amb Bolívia, i abans d'entrar vam fer nit a un poblet perdut entre els "cerros", molt acollidor i bonic.
Acabant d'escriure als nostres diaris les emocions i aventures viscudes durant quasibé dos mesos en aquest gran país. Argentina. País que és impossible admirar si no es coneixen amb profunditat totes les seves regions i tota la seva gent que la habita, desde els motors económics de Buenos Aires, les curioses costes Atlàntiques amb la seva fauna insuperable, la inmensa i infinita Patagónia que et demostra que sempre hi ha coses per conèixer, encara que sembli que no hi ha res, les terres més austral del nostre Planeta amb el seu estret de Magallanes, la gran cordillera real de Los Andes amb els seus llacs i paissatges idílics que no tenen res a envejar dels páïsos de l'Europa central i sobretot sobretot les terres del nord, per descobrir i admirar, encara que àrides de terreny, càlides d'esperit, la auténtica Argentina en la que els colonitzadors no vam poder penetrar, impenetrables fins que la gent t'obre la porta i et convida a passar, a on la taula sempre està parada, amb plats plens d'esforç, resignació, impotència, pacifisme, tranquilitat, saviesa i molts molts molts dels grans menjars que els europeus ja no podem disfrutar i ells assaboregen amb impassible tranquilitat, sense pressa, mastegant i païnt.
Vam dir: Fins ara Argentina! Ja que tornarem, ens queda per descobrir tota la zona nord-est, la mesopotamia i les regions colonitzades pels missioners jesuïtes, així com les catarates de Iguazú. Ens vam acomiadar fins el Maig.
I vam dir: Hola a Bolívia!. Que sorpresos per aquella densa atmósfera que tenen les fronteres, vam deixar que aquest país desconegut ens rebés de la seva manera particular i no menys emocionant i esperançadora.