...per on anàvem?? Ah, si! I vam deixar Uyuni i el seu increïble, inmens i fascinant salar per anar-nos-en direcció cap al nord, pròxima parada Potosí, capital del departament homònim i al peu de la muntanya Sumaq Orqo (Cerro Rico, pels colonitzadors), muntanya que alberga la mina de plata més gran del món, i la pregunta és; com és que bolívia és dels països més pobres del món tinguent la mina de plata més gran del món? Culpa dels imperialistes, és clar, espanyols, nord-americans i sobretot anglesos, i un llarg etc... Però no entrarem en discusions polítiques (per a qui li interessi: "Las venas abiertas de América latina" Eduardo Galeano, 100% recomenable). Per què us poseu en situació, era una de les ciutats més riques del món i cap els principis del segle XVII una ciutat molt més poblada que Sevilla, París o Londres i juntament amb altres dos ciutats comparteix el títol de les ciutats més altes del món, situada a uns 4090 m.s.n.m, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 1987 i citada pe Miguel de Cervantes al Quixot amb l'expresió "Vale un Potosí", referent a la riquesa de la ciutat en aquelles èpoques.
Fora dels llibres d'història i des del nostre punt de vista una ciutat genial, plena de vida i a on es nota el bolivianisme del país. Molta gent, negocis, cotxes, trànsit, mamacitas i un dels primers contactes reals amb l'autentica Bolívia i la seva cultura en general. Empastada sobre uns carrers a lo "San Francisco", moltes pujades i a aquesta altitud, és clar, qualsevol no agafa el bus; quin cansament! Vam visitar la ciutat durant uns tres dies, tot pensant si voliem entrar a les mines o no. D'entrada crida l'atenció, mines encara en funcionament, centenars de quilòmetres excavats a la "vieja usanza", túnels i passadissos inaeròbics i interminables,... de l'altra, gent treballant les mines a la "vieja usanza", un munt d'hores sense aire, amb un ambient tòxic, amb l'únic llum de les llanternes que duen al casc, menors i amb una esperança de vida de menys de 45.
Després de debatir-ho internament i de consultar preus (l'única manera és amb un tour) vam caure a la temptació de la morbositat, no sense abans assegurar-nos que part dels diners (5 euros) anirien destinats als miners ( o almenys ho vam intentar). Així que ens vam calçar la vestimenta típica dels miners, els cascs i les llanternes a piles i vam anar al mercat dels miners a on cada matí abans d'entrar a la mina compren el necessari per aguantar la dura jornada laboral, coca, cigars (de tabac, coca, canyella i anís, amb paper de diari), alcohol de 96º (no és per les ferides) i la dinamita (molt barata, per cert), al mercat vam comprar begudes i coca per donar'ls-hi als miners i vam anar cap a la mina. Vam estar-hi com unes 2 hores a dins, parlant amb els miners de les seves supersticions, costums, condicions de treball, mentre carregaven les vagonetes de pedra esbardellada amb la dinamita, que sentiem detonar de tant en tant per tota la muntanya. No posaré el que ens deien, no pel què ens van dir, sino perquè és molt llarg d'explicar, el que si diré és que va valdre molt i molt la pena, realment mot dur, molta impotència, però molt interessant.
Les fotos són dures, a través d'elles volem homenatjar a la nostra manera el seu valor i esforç. Amb aquestes imatges no busquem la compassió, ja que ells tampoc la volen, simplement la comprenssió i l'autoreflexió d'un mateix cap a la seva pròpia vida. Valorem.
Així acaben les nostres peripècies per Potosí, pròxima parada, Sucre.
Com ja haureu notat anem una mica despenjats amb el blog, per vàries raons, la primera i més important: Ens queden dos mesos escasos de viatge i volem acabar-lo una mica desconectats de tot.
La segona i no menys important: En les zones que hem recorregut i recorrerem no és gens fàcil trobar un ordinador i molt menys un que vagi bé.
De totes maneres, quan en tinguem ganes escriurem alguna coseta més, ens va bé per ordenar idees i ens agrada. OK??
Que vagi molt bé.
Tiku i Anna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada