Capitals bolivianes

Hola Sucre.
Capital administrativa del país, a on es manèguen el "quartos", i la veritat, és que es nota, i molt. Els cotxes, les cases, la cultura, les maneres d'actuar del personal..., a diferencia de Potosí i d'altres pobles visitats a Bolívia, nada que ver. Les pintades a les parets canvien de color i en pocs quilómetres es passa d'elogiar al seu cap de República a d'espotricar enèrgicament els seus moviments indigenistes i socials.
Ciutat a on la globalització mundial està començant a perfilar un canvi notable, no al país, pero todo se andarà, temps al temps.
Ciutat molt maca, neta i colonial, d'aquelles que tenen més esglèsies i centres de culte que, en definitiva, àpats per càpita i a on la multiplicació dels pans i dels peixos encara els hi ha d'arribar, tot i fer més de 2000 anys que es va inventar i tot i que les parets prediquin "Cristo viene pronto". És a dir, quan més gran i rica és la ciutat, més grans i més pobres són els suburbis que l'envolten, a on els salaris de fam no donen ni per tapar goteres.
Podríem resumir la nostra visió de Sucre en termes generals del país amb aquell dit castellà que diu: "Por más que la mona se vista de seda, mona se queda"
Tot i això, i turísticament parlant, una ciutat molt maca i amb un encant peculiar, que nosaltres, fills del consumisme, ens vam alegrar de recòrrer i poder menjar uns espaguetti a la bolonyesa, entre d'altres, d'una vegada, i poder desfer el tap que l'arròs blanc ens ha provocat.

I després de Sucre, la Paz, capital política del país, a on es manèguen els asumptes polítics i legals. Gran, molt gran, i molt contaminada, enclotada entre muntanyes molt altes i situada a uns 3000 msnm, més o menys, altitud que li otorga el títol de capital de país més alta del món.
Per entendre'ns, culturalment, és una barreja entre Potosí i Sucre. A on mamasitas, "sobretodus", trenes quilomètriques i olor a humanitat conviuen amb yuppies, corbates, gomina i olor a Calvin Klein de contraband. Al ser una ciutat tan gran hi ha moltes coses a visitar, i així ho vam fer. I, cosa no menys important, vam aprofitar que els souvenirs són molt barats i els hem comprat tots, fet fet.
Vam visitar les seves esglèsies i catedrals, algun barri que altre a les afores del nucli històric, el mercat negre (ens encanten!!), i en definitiva molts mercats municipal, ja que en ells menjem a diari, per uns 6 bolivians (75 cèntims) et mastegues un menú de primer, segon, copa i puro!! Entre un dels mercats destaca "el de las brujas" al centre ciutat, a on pots comprar tot tipus de menesters per fer rituals de qualsevol índole, tot tipus d'amulets de la sort, infusions, mirres, fetus de llama, pell de serp de 7 metres, cocodrils dissecats, remeis per tots els càncers haguts i per haver, "encages de bolillos", i d'altres articles, diguem-ne, més psicotròpics, com poden ser el cactus San Pedro, la Ayahuasca, i un sense fi d'etcs. El més destacat de la Paz, bé, dels voltants, va ser el mercat "Del Alto", un barri a les afores a on cada Dijous i cada Dissabte sense excusa monten un mercat a on tothom hi té cabuda, són, ni més ni menys 75 quilòmetres de parades escampades per 130 carrers diferents i replets de gent, de persones i qualsevol cosa que es pugui vendre; cotxes destartalats, roba de segona mà i nova ( per 50 cèntims et compres un jersei de llana de tot portar), recanvis rovellats de coets soviètics, bombes, monedes, finestres, pelicul·les gravades de segona o tercera mà i calçotets amb mànigues. Si no ho trobes allà, no busquis més. Tot el dia amunt i avall, agobiant i molt divertit. Riu-t'en de la fira de l'intercanvi de Mieres.

Hauríem de fer una entrada exclusiva de mercats... de fet els mercats són a Bolívia com els centres comercials són a Espanya, mirall de la cultura i dels aspectes socio-econòmics del populatxo. Recomanem, tal com ens van recomanar, a qui viatgi a aquests països (diem-ne pobres econòmicament) visitar, si no tots, alguns dels mercats que la ciutat amaga i sovint no vol ensenyar als turistes, susceptibles d'èsser violats, robats, segrestats, assassinats i altres exageracions infundades. No feu cas de les recomenacions dels ministeris i aneu-hi, jo me'n faré responsable.

I, en veritat, una mica farts de tanta ciutat l'Anna, en Pablo, la Vane, l'Eva i un servidor (esa pandi!!!) vam decidir anar-nos'en cap a Sorata, poble recomenat per tothom i cridats pel nom d'un dels seus allotjaments (Casa Reaggue). No sabiem ben bé que ens hi trobariem, però tampoc va fer falta, un cop enfilada la muntanya es pot entreveure el que a un li espera, abandonant un paisatge sec i àrid en el que portàvem recorrent de Bolívia, es comença a notar el clima tropical, aquest humit, calorós i xafogós, a on aquest clima es converteix en terra fèrtil i color de verd selvàtic. No és que sigui la jungla pròpiament dita, encara millor, allà tot just comença. Primer contacte fascinant, el que ja prometia ser un bon pronòstic abans de començar el viatge es reafirma com a, almenys per mi, el que més ganes tenia de veure. La selva. Verd sobre verd, vegetació que creix sobre vegetació, fins ara creia que les plantes creixient del terra però hem descobert que no, poden crèixer dels arbres, si senyors i senyores, creixen plantes a sobre dels arbres alimentant-se de les seves branques sobrants d'aliment, a on el adobs sintètics ploren de llàstima i la Basf no hi tindrà mai cap franquicia. Una autèntica exhibició.
Calma relax, fang, mosquits i mosques extraterrestres i tot molt de casa.
Sorata, un poble molt petit i tranquil a la falda de L'Amazònia a on el temps passa molt lent i tot madura com ha de madurar. Gent tranquila i amable, en general poc acostumada al turisme massiu, menys del que els hi agradaria, segur, però des del nostre punt de vista, millor, però no deixa de ser un punt de vista. Quatre dies, tres nits i poca cosa a fer, només estar, fer artesanies, fer música amb el violí de'n Pablete i la guitarra de'n Guille i uns riures amb en Wilson, el mono que presideix el hostel, el qual té la santa mania de robar-te qualsevol cosa que estiguis menjant.
Per tots dos, i de moment, un dels llocs visitats a on ens podriem quedar a viure durant una bona temporada.
Però hem de marxar, que no és el mateix que fugir, per conèixer, sense voler, altres llocs a on fer-te aquell raconet càlid i resguardat de casa teva, que tant trobem a faltar.
Per tant i com a conclusió, intentarem sempre portar casa nostra amb nosaltres, els raconets ja els anem trobant per on anem passant.
I com l'altre dia ens recordava el meu germà: "Caminante no hay camino, el camino se hace al andar"
Dit això, nosaltres continuem, ara cap al llac Titikaka, pas fronterer amb Perú, no sense abans descobrir les illes del llac navegable que es troba a més altitud del món.

I recordeu: Que el llegir no us faci perdre l'escriure.

Tiku i Anna