El Yetty argentí: Perito Moreno

Què dir! Increïble! Tothom en parla com típica cosa a visitar,però, fins que no hi arribes i no hi ets al davant no pots arribar a entendre la grandiositat i l’espectacularitat d’aquesta bellesa de la naturalesa! No s’ha de visitar perquè tothom ho visita, sino perquè és una meravella de la naturalesa! Són 50 km de gel permanent amb un moviment diari de 40 cm i 5 km de paret frontal. Ens vam aixecar a El Calafate a les 6 del matí, perquè la ciutat queda separada del parc nacional uns 80 km, i de camí, tot fent uns “mates” se’ns creuen tot tipus d’animals mentre va sortint el sol, anar passant per curves i més curves, fins que de cop i a la llunyania apareix ell, el Perito Moreno!Vam arribar cap a quarts de vuit del matí, abans de que obrissin el parc,i per tant, tampoc vam pagar entrada; estar sols allà davant, crec que va ser el millor i més recomenable, el soroll que fa aquesta “bèstia” és constant, com si fos un síndria que es va trencant a poc a poc, a vegades ho veus, perquè cau un tros de gel de la paret frontal, però moltes de les vegades només ho sents, perquè és un moviment des de dins. Ens hi vam passar unes 8h, i no te’n canses mai!és com el foc, el moviment constant que té, et fa enganxar a ell, i si marxes un moment a la que tornes a mirar-lo ja ha canviat! Segons el vas mirant vas perdent la consciencia de la magnitud del glaciar, però quan veus que una petita bola de gel cau a l’aigua i fa un soroll increïble amb un retràs de 3 ó 4 segons et dones compte de lo gegant que és i de lo lluny que estàs de l’aigua! Si el tros de gel que cau és considerablement gros, el soroll que fa es pot sentir a 100 km de distància del glaciar.
Aquesta gran visita també la vam fer conjuntament amb en Dani, ell va anar a fer un trekking de 5 hores per sobre el glaciar, on va al·lucinar! Gràcies Dani per aquests dies de ruta!
Realment increïble.

La fi del món: Ushuaia

L’últim noi que ens va agafar durant la nostra ruta d’autoestopistes, en Dani, de La Plata, va ser el nostre company de viatge durant una setmana. Nosaltres tres i la furgo!Vam arribar un dia ben tard a la nit i va anar a buscar un lloc on poder descansar bé, portavem dies voltant i voliem descansar bé per disfrutar de la terra de la fi del món. Estava quasi tot ocupat i només vam poder dormir nosaltres dos, però l’endemà ja hi havia lloc per tots tres!Ushuaia ens va recordar a Andorra però amb aigua!Ciutat de muntanya al costat del mar! Veniem de la costa amb unes temperaturas còmodes i vam arribar aprop de l’Antartida amb una fred bastant considerable, pero ben abrigadets cap a veure el Glaciar Martial, una bona caminadeta, és una zona amb pistes d’esquí, per tant, vam pujar amb telecadira i després d’una pujada d’una hora vam arribar a caminar sobre la neu, el que ells li diuen glaciar, peró que és simplement un trosset de neu permanent (un enganya-guiris,…). Però bé, paisatges idílics tipus nòrdics, llacs, verdor, arbres diferents; ja teniem ganes de trobar-nos de cara amb els Andes, sentiem la necessitat de veure muntanyes, la pampa i l’inici de la patagonia eren d’una planuria massa infinta per el que nosaltres estem acostumats.
Com a curiositat, cal saber que aquesta ciutat es va començar a construir per pressos, s’inicia la ciutat amb una pressó d’alta seguretat (tipus La Roca)i a partir d’aquí es forma la ciutat d’Ushuaia. Cal anar a veure aquest museu, anomenat El Presidio, hi ha molta informació interessant sobre la ciutat, sobre els diferents pressos, sobre l’Antàrtida i tots els vaixells que hi han naufragat i tots els que hi han arribat per poder-la estudiar i hi ha una ala de la pressó que l’han mantingut tal i com la van trobar, amb la mateixa temperatura, olors i escrits a les parets de les diferents cel·les. Molt recomenable.
I l’endemà va anar al Parc Nacional Tierra del Fuego, on vam entrar com a argentins, gràcies a en Dani i al nostre mudisme, on vam estar passejant i observant els diferents treballs dels castors i disfrutant del verd i la muntanya.
Benvinguts a la cordillera andina.

Vagant per la Patagónia.

La patagònia rep el seu nom dels patagons, nadius vistos per primer cop pels primers espanyols a desembarcar a la costa atlàntica. Es creu que l'origen del terme "patagón" es deu a que Ernesto de Magallanes al veure el primer nadiu de la zona i descobrir que eren alts, amb els peus grans i lletjos li va posar el nom de Pataghon, un gegant personatge literari d'una novel·la de cavalleries a la qual Magallanes n'era aficionat. D'aquí el terme "Tierra de Patagones" o simplement Patagonia.
La Patagónia argentina té una superfície de 1.768.165 Km2, és a dir, quasi tres vegades la superfície d'Espanya i a l'hivern té una densitat de població de 1 habitant per quilòmetre quadrat. Bufff.
Doncs allà estem, disposats a recòrrer tal quantitat de quilómetres fent dit, el nostre objectiu és Tierra del Fuego, en concret Ushuaia.
Després de deixar el cotxe de lloguer a Puerto Madryn ens dirigim a la primera estació de servei de la Ruta 3, la que segueix la costa, per parar el dit i abandonar-nos a la sort i a la bona intenció dels argentins.
Pasem unes hores allà fora, amb una cleca de ca'l déu i una paciència encara més gran, i finalment es para un camió i diu que ens carrega i ens porta fins a Comodoro Rivadavia, i ben contents acceptem, ja que veiem que serà impossible arribar d'una sola tirada.
El camioner que ens recull és un tiu ben extrany, en principi els camioners recullen als viatgers per no anar sols, ja que són capaços de viatjar infinitat d'hores sense parar en una carretera que és totalment recte i al voltant no hi ha res de res, i així els distreus i els hi dones conversa mentre pixen dins una ampolla de plàstic. Doncs aquest no, no deia ni piu, si, no, si, no i prou. Per colmo s'anava adormint, i és que portava més de 24h al volant; aprofitava les rectes infinites, d'uns 200 Km, per tancar els ulls durant uns minuts, de tant en tant obria un ull, veia que tot estava igual i els tornava a tancar!!!! Increïble, em vai quedar sense ungles. Va caure la nit, va parar just abans d'arribar al nostre destí, amb uns seus col·legues camioners, i al cap de 10 min.torna tot gratant-se el nas, pàlid, nerviós i amb una xerrera que flipes. Suposadament cocaïna.
Al cap de mitja horeta ens deixa, suposo que encara deu conduïr.
No sabem a on dormir, així que "ni cortos ni perezosos" agafem la tenda i la plantem just al costat d'una estació de servei, al mig de la ciutat! Com si Plaça Catalunya fos un camping.jejeje
L'endemà ens recull un cotxe i ens porta a un poblet desertic, Fitz Roy, allà ens recull un altre camió i ens deixa a Puerto San Julian i allà, ja a la tarda, un altre camió, que abans de pujar ens dona una tovallola, una pastilla de sabó i un pot de desodorant en esprai i ens obliga a rentar-nos abans d'entrar. Sense comentaris. És en aquests moments quan te n'adones que res és normal. A part d'això el conductor i els seu acompanyant són de lux, ell sense dents de tant mastegar fulles de coca i l'acompanyant un nen de 27 anys un pèl crescudet.
Que si havien estat treballant al Dakar (no hem vist res, per cert), que si darrere les nostres esquenes teniem no sé quants mils de quilos de Dinamita, etc. A cada forat de la carretera resavem el que sabiem i confiavem que tal quantitat d'explosius no fessin reacció.
Aquest parell es dirigien a unes mines d'or a on ells mateixos havien de detonar la dinamita, imagineu-vos el calibre del personal.
Ens passem l'estona xerrant i prenent Mate, ens conviden a sopar al camió i dormim al llit del camió, sisi....el que sempre t'imagines ple de merda i amb fotos marranes enganxades amb tota la intenció del món. Aquest no era el cas, era un catre pulcrament net i còmode.
No sé si heu viatjat mai en camió però és una experiència inolvidable i antològica, asseguts en el llit del darrera i des de tant amunt, fent senyals al col·legues de gremi i dient "Charlie" per l'emisora et creus el master del quitrà, de veritat.
Es fa de dia, ens despertem al llit del camió i el tiu ja condueix, portava com unes 30h "manejando" i n'ha dormit unes 4, a espanya li donen un nobel fijo.
Ens deixa i al cap de pocs quilómetres caminant ens "levanta" una dona policia molt amable, que ens deixa a Rio Gallegos. Ens anem acostant.
Llavors un camioner chilè ens dona un cop de mà i diu que ens porta més enllà de la frontera amb Chile (frontera que has de passar per anar a Tierra de Fuego, el nostre destí). Així que tot parlant de política, explicar per enèssima vegada a què ens dedicàvem, què és la fisioteràpia i el perquè no estavem casats i no teniem dos milions de fills arribem a la frontera amb Xile, primer la sortida d'Argentina i després l'entrada a Xile, una cua interminable, ens hi posem i al cap d'una estona el camioner ens fa una senyal i ens fa passar per una zona exclusiva de transportistes internacionals, ens sellen els visats i ja estem dintre, sense preguntes, ni cues, ni registres i amb aliments prohibits d'entrar a la zona amagats sota el seient de camioner, jijijijiji.
Ens deixa, recuperem el nostre aliment i perduts en la inmensitat i soletat de l'entorn desèrtic esperem alguna altra ànima caritativa, cada cop més difícil de trobar "en estos lares". Comença a ploure i fot un vent que et fa caure, literalment, riute'n de la Tramuntana. I ens carrega un noi, en Daniel, un argentí de vacances que viatja sol amb la seva Express a on hi fa vida.
Amb ell pugem al ferri i creuem l'Estret de Magallanes (una cosa que feia temps que desitjavem fer) gratis, free. I després de quatre hores conduint per un camí de carros tornem a trobar-nos amb la frontera, primer de sortida de Xile i seguida la d'entrada a Argentina, altre cop. Això és degut a la mala llet que hi ha entre argentins i xilens, palpable ràpidament conversant amb gent del carrer, i les autoritats posen totes aquestes fronteres i tots aquests sous de funcionaris inútilment, com que Xile és un lloc de pas per anar a la zona turística per excelència d'Argentina no enquitrana la carretera de 400 km, etc. Qual mainada se tratara.
Bla bla bla i al final arribem a Ushuaia, capital de província de Tierra del Fuego, Islas del Pacífico Sur i Antártida.
Tres dies, dos nits i més de 2300 km compartits amb gent sorprenent, paisatges sorprenents i una sensació de realització important.
Ho hem aconseguit i la nostra paciència i serenitat no han defallit, ans el contrari, ens n'hem adonat que som capaços de qualsevol cosa, nosaltres i tots.

Bestiar a granel.

Ja hem arribat. Puerto Madryn, lloc de trobada per entrar a Peninsula Valdés. Lloguem un "auto", un Chevrolet Corsa (com el meu!!), bastant carillo però és requisit indispensable per gaudir amb tranquilitat dins del Parc Natural de la península, a on no hi ha cap tipus de transport. De passada decidim dormir els 3 dies que ens hi passarem dins del cotxe, per "aurrar" algo de plata, però un cop entrem dins del Parc, previo desembolso de 45 Pesos (10 europeus) per guiris, tu pà! veiem que hi ha un càmping amb "muy buena onda" bastant hipillu i ambient de lux, pu lu tant la idea de destrossar÷nos l'esquena dins el cotxe queda abolida.

La Peninsula fa uns 150 Km de llarg per uns 100 d'ample (sort del cotxe, gràcies als informadors!!!), el paissatge és típic de la Patagònia, és a dir, nada por aquí, nada por allà... quatre matolls que només de mirar÷los ja punxen i moltes bésties! Dios quin paisatge!, tot i no existir vida hi ha un espiritu que flipes, té quelcom especial, tot pla, sense descobrir, realment et pots perdre i dir sense equivocar÷te que ets l'única persona que ha trepitja't aquell lloc, no hi ha carreteres, ni edificis, ni gent, espectacular, pura natura!!! El cel inmens, ho fa el fet de que tota referència visual és horitzontal, no hi ha res que sigui vertical, ni arbres ni pals, absolutament res, i combinat amb el fet de ser tot absolutament pla, absolutament vull dir centenars de km, això produeix que el cel sigui increible i que els núvols semblin trets d'un escenari d'obra de teatre, uns rere els altres i fins a l'infinit. I per la nit no cal que us ho expliquem, impactant.

Llops marins, lleons marins, foques a granel, penguins a mansalva i Elefants marins de 4 tones com si fos una casament, "Armadillos", estruços, "zorros patagònics", "guanacos" (de la família dels camèlids), i tots amb absoluta llibertat. Un cop ho vius, realment descobreixes l'espectacularitat del lloc. La llàstima, no vam poder veure balenes ni orques, les últimes van passar feia pocs dies, ohhhhhhh! Però el que tenim clar és que en un altre lloc del món serà!

Espectacular, feia dies que buscàvem aquest tipus de sensacions, El viatge, per fi estem a la nostra salseta.

De la Pampa a la Patagonia

I anar baixant per la costa argentina, després de sortir de San Bernardo, vam seguir veient tot tipus de foques humanes per diferents platges on la gent hi està completament ensardinada!La sort que tenen es que, quan la marea baixa s'hi poden posar amples, sino estan a pilons! Ben curiós això de la marea, no te-n dones compte, estas prenent el sol i a la que aixeques el cap ja has de caminar 1km per arribar a l'aigua! Puja dos cops al dia i dos baixa, cada sis hores, quan puja ho fa 5 o 6 metres i quan baixa 1 metre, els cas és que com que les platges són tant planes l'aigua s'endinsa uns 600 metres dins l'Oceà!!! Visca la força de la lluna!

I finalment vam arribar a Las Grutas, això si que és bonic!quan la marea baixa, hi ha tot de coves erosionades a les parets de les platges, i caminant pots trobar ous (no vam arribar a saber de quin tipus d'animal...), corall, petxines a mil,....però has de calcular l'hora d'anar a la platja, sino vé el socorrista i t'avisa que d'aquí a mitja hora et quedaràs sense platja!molt divertit!

La veritat es que com us deiem en l'altre escrit estàvem ja una miqueta cansats d'estar al "lloret" d'argentina (amb tots els respectes pels de lloret!) i Las Grutas ens va relaxar molt però teniem ganes de veure foques de veritat, i bus de tirada fins a Puerto Madryn, el poble d'entrada a Peninsula Valdés, Patrimoni de la Humanitat.

Ja estem a la Patagonia!!

De nou, Argentina.

Eiiiii! Ja estem per les costes de l'Argentina, recordem que aquí estem a ple estiu, molta calor, la gent està de vacances, etc. i nosaltres no ens ho voliem perdre. Arribem de Méxic el dia 8 cap a les 5h del matí a Montevideo (Uruguay), tot seguit un bus cap a Colonia (Uruguay) per agafar un ferry el dia següent (dia 9) en el que creuem el Rio de la Plata i que ens durà de nou a Buenos Aires, i com que ja hem visitat aquesta capital, doncs agafem un bus de 5h cap a San Bernardo del Tuyu, poblet que es troba en plena costa Atlàntica, 96 Km de sorra, gent, bikinis, discos, moda, a on a la platja s'hi venen Panchos (hot dogs), mazorcas de maiz, churros, gelats, sucs de fruita naturals, i tot tipus de bijuteria falsificada!! Com si l'Espai Gironés tingués piscina, en fin, ca'l guiri, és el Miami Beach dels Argentins, one hundred milion persones!! Res, no ens agrada, ens hi quedarem fins demà, per descansar (que després de dos dies viatjant encara no hem pogut desfer-nos del nostre amic el jet-lag) i recuperar aquella morenor que hem perdut, i el diumenge seguirem fent camí dirigint-nos direcció al sud seguint la costa, el destí encara no el sabem, ens deixarem guiar per la gent del propi país i per la nostra intuició, que tant bé ens ha funcionat fins ara.

Doncs res més, ah si, si us fixeu amb les fotos veureu a un tiu sense pèl al costat de l'Anna, no patiu, sóc jo, però sense pèl i sense barba!!! per fi!!! Aquí el corrent funciona a 220V i he pogut endollar la màquina d'afeitar, jejeje i ja que hi erem tots dos ens hem tallat el cabell, uns més que els altres, però estem la mar de makus.

Colorin colorado... que internet es muy caro!!!

Final de la Gira per Méxic

Últim dia a méxic, de la gira fi-askera i retorn ala nostra aventura per l'Amèrica austral. Hem estat 20 dies a Méxic amb la gent de casa, voltant, tocant, descansant, refent la maleta, rentant roba i menjant i bebent més del que estavem acostumats en aquest mes de viatge.
L'emoció al retrobar-nos amb els de sempre va ser gran, molt gran, de seguida ens vam posar al dia de les coses i vivències, ja semblava com si haguéssim tornat a caseta. Però bé, l'endemà ja ens varem posar en marxa i deixant les motxilles apartades en el camp base fiaskeru vam començar el que haviem vingut a fer a méxic, el punk! Hem voltant per diferents estats i fet centenars de quilómetres, ens hem banyat al pacífic, hem visitat unes de les piràmides azteques, hem descobert que no calen grans equips per tocar, això si, malament. I ens hem empapat de gran part de la seva cultura, tant gastronòmica com lingüística, almenys la de la gent amb la que hem conviscut i que ens han acollit estupendament. Demanarem un agermanament Sarrià-Coyotepec a en Paretas!!!jejej Tot molt de puta mare, cagant foc pel cul i llàgrimes de chile "picoso" pels ulls. Però bé, d'aquí dos dies marxarem, com de costum, i méxic i la seva gent quedarà enrere en el temps, però els seguirem recordant com el que són, uns "pendejos" de puta mare.
La nostra aventura torna a començar, després d'aquest parèntesi que ens ha anat tant bé per païr el primer mes de viatge, agafar aire de nou i recordar-nos que alla tot segueix igual, que tots i totes esteu bé i que el temps no és or, és la vida!!

Continuarà.....